El cine i el jovent de la llarga postguerra

Antoni Serra insisteix molt en la importància que va tenir per a la generació nascuda poc abans o durant la guerra incivil de 1936-1939 i durant la immediata i perllongada postguerra -tan dilatada que potser hauríem de parlar més aviat de dues generacions-, pel fet d'haver constituït l'única finestra a la llibertat a la qual podíem guaitar o treure el cap en uns anys de nacionalcatolicisme resclosit durant els quals la formació de la joventut estava absolutament condicionada, amb el fumut agreujament que la majoria ni tan sols n'érem conscients d'estar tan i tan condicionats. Així, l'equació que Antoni Serra estableix al pròleg de Passió (confessable) per la cinematografia, «cinema igual a llibertat», estava aleshores perfectament justificada, per molt que la pràctica totalitat de les pel·lícules que podíem veure estiguessin o fossin made in Hollywood. El nostre nivell de democràcia i llibertat era tan baix -més aviat negatiu, baix zero- que, paradoxalment, la producció cinematogràfica dels posteriorment tan infamats USA -a partir de l'inici de la guerra freda-, en aquells moments, en aquells anys, eren una dosi d'oxigen per a nosaltres. Les circumstàncies amb què es troben les generacions van canviant. L'experiència de la que podem dir la joventut de la postguerra és òbviament molt diferent de l'experiència del jovent de la transició. Antoni Serra en dóna bon testimoni d'aquest canvi cultural -en el sentit més ampli d'aquesta paraula- quan escriu que els articles recollits tenen «l'encarnadura -no sé si per bé o per mal- del passat segle XX. Vet aquí per què som un home -i un vell malsofrit, per afegitó- que té història, vull dir que quasi, quasi ja som un producte històric». Com ho som, sens dubte, tots els nascuts abans de 1940.

El testimoni que confés que m'ha impressionat més, és el dels quatre articles recollits sota l'encapçalament d'Els anys de Venècia, dedicats a les successives edicions de la Mostra de Venècia, a les quals va assistir com a enviat del periòdic Ultima Hora, aleshores dirigit per Josep Tous i Barberan. La història de les maquinacions de l'inefable Sánchez Beautifu, aleshores ambaixador a Roma, i de com es feien les cròniques de dos importants diaris de Sefarad, per persona interposda, no s'han de perdre. I també destaca la quantitat de bones pel·lícules que va poder veure per primera vegada. «Al cap i a la fi, les sessions de films retrospectius són, als festivals internacionals, la vertadera universitat cinematogràfica».

Hem de destacar també els treballs dedicats a Quan Analía Gadé anava pel món fent d'actriu, a Entre el cinema i la literatura, Damià Huguet, a Andreu Ferret, sentit de la llibertat -que acaba amb dos versos colpidors del Dante- i a Amarcord, en el pensament secret d'Andreu Ferret. Com també, per descomptat, De la literatura al cinema, en el qual posa en evidència el vertader avenc o abisme que hi ha entre Il gattopardo de Visconti i eBearn de Jaime Chavarri, que tan migrat servei -si cap- va fer al nostre Llorenç Villalonga.

Un molt particular interès tenen també els articles Les Belles Passantes, Les dones en el cinema de poble i, sobretot, Les rosses de Mister Hitchcock, dedicat a l'esplendor de Tippi Hedren («la rossa més rossament atractiva -amb un punt de misteri- de totes les creades per Hitchcock»), Grace Kelly (!), Kim Novak (!) i Eva-Marie Saint (!). Com per a quedar sense alè.

No esgotarem, ni prop fer-s'hi, la varietat dels temes concrets tractats a Passió (confessable) per la cinematografia però no ens és possible acabar aquesta ressenya sense fer patent el pessimisme de l'autor respecte al cine actual: «Ja he dit i repetit en no poques ocasions que per a mi, arribada l'hora de la reflexió i de la vellesa (agnòstica, això sí, i de cada cop més atea), el cinema s'acaba a finals dels setanta o començaments dels vuitanta del passat segle. Al marge, també és cert, d'algunes -poques- pel·lícules posteriors que m'han interessat, com En el nom del pare i La lengua de las mariposas, per exemple. Tot, ara, són efectes especials i divagacions per satisfer els baixos instints intel·lectuals». Circumstància que fa encara més punyent la consciència que «com al·lot de la postguerra que vaig ser..., el cinema fou una vàlvula d'alliberament personal». Realment, en el món en què ens trobam, és dubtós que ho continuï essent. El que ja és passat, és passat. La vida canvia i la mort també.

Bartomeu Fiol, escriptor