Primer disparar, després preguntar

TW
0

Tanmateix el reflex condicionat està sempre llest, peu envant peu enrere, per a la puntual resposta. Res no és casual; allò que fem sense pensar és la contestació genètica que fruita després d'anys i anys, segles d'anar conreant en l'error o en l'encert. El cos s'hi fa, ho pren, ho engospa, deien els meus vells sense estudis però amb molts de sebres. Aposta allò important, millor dit: allò prudent, primer de tot és conèixer-nos a bastament, i després obrar d'acord amb aquest discerniment de la pròpia conducta i no situar-nos en ocasions que podrien optimitzar les conseqüències negatives de l'avior dins la nostra sang. Per això mateix, per exemple, pas molta pena quan observ a «B.C.», que ja voreja els setanta anys, conegudíssim a la barriada pel seu caràcter irascible, malhumorat i de reaccions violentes, d'aquells que quan era més jove, li agradava més una brega que un bon sopar, passejar pel barri amb un gaiato fet d'una tanyada d'ullastre gruixada i mal esporgada. És molt evident que aquell gaiato és i representa molt més que un gaiato només. El gaiato d'en «B.C.» provoca, bravateja. Qualque dia algun subjecte mal afaitat i amb el posat sospitós de tot i de res li demanarà foc per encendre una cigarreta, i ja l'haurem armada. Tret segur. Sols és qüestió de temps. És l'ADN evolucionat per molt temps d'obrar d'igual manera impunement, i de tenir avinent les eines precises per fer-ho.

Tot això ho he tornat pensar quan he llegit a les pàgines d'aquest diari: «L'alliberació de la periodista italiana, tocat per la desgràcia./ Soldats nord-americans obriren foc ahir contra el vehicle que es dirigia a l'aeroport de Bagdad amb la periodista italiana Giuliana Sgrena, segrestada des de feia un mes a l'Iraq que havia estat alliberada instants abans. Un agent dels serveis secrets italians perdé la vida quan protegí amb el seu cos la reportera del diari Il Manifesto de Roma, que resultà ferida a l'espatla». Potent armament en mans de personal de maduresa psicològica més que dubtosa. Agressivitat congènita + primer disparar i després preguntar + soldats cagats de por = 400 impactes de bala. Vetací: reflex condicionat + gaiato + contingència = rucada tamany natural.

I ara els ianquis, el Departament de Defensa dels gringos, diran que el cotxe anava massa aviat, o que es saltà un control de carretera ben evident i vistable, o que la culpa és seva per interferir la trajectòria d'unes bales que passaven per allà casualment. Manipularan la informació i en Berlusconi i els seus mitjans els ajudaran, els justificaran «l'error» davant l'opinió pública italiana i tutti quanti. La llei del dòlar, de l'euro, de la mare que els va parir. Però allò que anava a arribar a dir: la veritat de ver és que els nord-americans descendents dels anglosaxons, són massa anys de whisky i bregues, d'opulència, de prepotència, d'exercir la violència del si no vols pols fuig de l'era. I la mentida. Des de la magarrufa falsària de l'explosió del «Maine» que els serví d'excusa per declarar la guerra a Espanya i embutxacar-se Cuba, fins ara amb l'Iraq i la fantasmagoria de les armes de destrucció massiva, que la cosa, la bòfia, la fal·làcia, la falsedat, ja forma part de la seva herència genètica. I de la dels que els riuen les gràcies, els «palmeros», mamballeters de la punyeta, mal no els bastin per medecines. Nosaltres, els seixantins que per desgràcia hem hagut de viure el femer del franquisme, en sabem més de la meitat d'aquest credo. Policies que disparaven a l'aire i mataven manifestants que volaven... Sospitosos del que fora que es precipitaven des d'una finestra de la DGS de Bilbao perquè la confonien amb la porta...Uf. Tot els estava bé. I n'empeltaven qualcuna que no donava cap a carrer, no passava pel coll. No alenaven per ver, tampoc. Els que afusellaven morien per «paro cardiaco» segons els seus metges forenses, que no deien cap mentida, sols eufemismes, pal·liatius, llicències poètiques. Ai. Avui no vull parlar més. Ja m'ho perdonaran.

Gabriel Florit i Ferrer, escriptor