Crisi dins el nacionalisme

La dimissió de Sebastià Frau i la consegüent inestabilitat de l'Obra Cultural Balear, deixant de banda dificultats concretes i aspectes conjunturals, reflecteix genèricament la progressiva misèria del nacionalisme a ca nostra. Paradoxalment, com més crítica és la situació d'un territori, més prevalen els interessos partidistes. L'Obra té un problema greu i no el pot resoldre. No pot fer, per motius històrics, el paper que li correspon i que la societat li demana: aglutinar tot el nacionalisme sociològic i defensar-ne els interessos culturals. La vella aspiració del PSM era ser el braç polític d'aquest nacionalisme, però només en part (ara gens) va aconseguir incorporar al partit la relativament extensa població que sent el nacionalisme, però no l'esquerranisme. I és que el PSM va néixer Partit Socialista (una branca del PSP de Tierno Galván) i encara és un partit socialista. Ni s'ha canviat el nom, ni ha tengut mai fàcil entendre's amb els altres nacionalismes (UM o ERC). Encara ara es debat entre la voluntat d'aliar-se amb Esquerra Unida i la necessitat de fer-ho amb ERC. Pel seu esquerranisme, el PSM no ha pogut créixer tant com ho hauria fet un partit bàsicament nacionalista, però ha estat criminalitzat com si ho fos. Acorralat i marginat (els dos diputats, Damià Ferrà Pons i Sebastià Serra, semblà durant molt de temps que no podrien arribar mai a ser tres) va sentir la necessitat d'establir una aliança, tàcita però fortíssima, amb l'Obra Cultural i el GOB. Molts de militants pertanyen simultàniament a les tres institucions. Aquesta és la seva força, però també és la seva feblesa: no poden créixer pel centredreta. Tots els nacionalistes esbiaixats cap al liberalisme, que no són antiamericans, que no comparteixen els interessos del GOB o el model territorial del PSM, es troben sense una ubicació política fàcil: UM té les mateixes deficiències originàries que el PSM (és l'hereva d'UCD, partit clarament centralista) i no ha sabut guanyar credibilitat nacionalista amb la seva actuació (altra cosa són les proclames). La seva tasca dins el pacte que té amb el PP no s'ha dirigit a fer el govern més nacionalista ni menys antinacionalista. No ha pogut (ni ha intentat) evitar la ruptura amb l'Institut Ramon Llull, ni la liquidació de Som Ràdio, ni l'agressió d'IB3, només per parlar de tres incidents significatius. La utilitat d'UM per al nacionalisme no és clara, i això deixa especialment desemparat l'electorat de centredreta. Alguns intents del PSM (pacte amb CiU, per exemple) o de l'Obra (encarregar a Miquel Vicens el discurs del parc de la Mar, per exemple) no es poden llegir més que com a intents fracassats d'obrir-se a aquest sector. D'aquesta manera, el ja de si feble nacionalisme mallorquí, que és essencialment cultural, no s'ubica tot dins l'Obra ni es reparteix tot entre UM, PSM i ERC. Hi ha nacionalistes crítics i resignats que no són dins l'òrbita de l'Obra. I hi ha nacionaliasme a fora del PSM, UM i ERC. Però aquestes organitzacions han de mirar més per a elles (han de sobreviure!) que no per al país. Aquest és, també, el problema.