L'Europa de Rodrigo de Santos

Avui el viurem al bany maria europeu. Avui vespre el PP responsabilitzarà el govern socialista de la participació en el referèndum, que qualificarà de baixa. No dirigirà les crítiques a l'Església Catòlica, tan comprensiva amb el no i amb l'abstenció. Ni, naturalment, al·ludirà a la maligna ambigüitat amb què Aceves ha demanat el sí: aportant material per al no, sobretot dels catòlics, ja que, assegura, el govern socialista insulta cada dia l'Església. Es veu que el manament de no mentir no ha arribat a l'esfera moral dels legionaris de Crist Rei. Ningú no menteix -o falta a la veritat- amb tanta eficàcia i mètode com els d'aquesta secta ficats en política. Però, en fi, la lectura positiva de la jornada d'avui serà, prediciblement, la passa endavant que resultarà que haurem fet tots plegats de cap a Europa. Els constitucionalistes més sensats sens dubte celebraran un futur fonamentat en l'humanisme, la solidaritat, la cohesió social, la cultura i una substanciosa llista de valors irrenunciables, llista de la qual seran absents altres valors que hauran substentat el no, el vot en blanc o l'abstenció. Però m'haureu de permetre que escrigui aquestes retxes sense haver fet encara la descompressió preceptiva, després d'haver baixat a les simes de la nostra realitat social, de la qual forma part significativa el desallotjament d'una gent pobra que vivia en habitacles miserables. Rodrigo de Santos, responent als crítics d'aquesta acció tan peculiarment cristiana, parlava de demagògia trista. Catalina Cirer, a qui una improbable llegenda urbana atribueix una gran sensibilitat social, no parlava de res. Aquelles persones abandonades damunt un munt de runes, aïllades pel fred d'aquests dies, amb el cor naufragant en la desolació, formaven una imatge entorn de la qual resulta sòrdid parlar de demagògia trista. Lo trist és que hi hagi governants amb els quals aquestes situacions siguin possibles. També deu ser demagògia dir que el creixement no hauria de capolar l'escàs bagatge d'esperança que puguin conservar els més desfavorits. Direu que, segurament, aquestes persones han comès alguns errors al llarg de la seva vida. Possiblement, però nosaltres pagam el preu que costa fer un parc i desfer-lo al cap d'uns parells d'anys, posem per cas. Comets alguns errors -en el supòsit que sigui el cas- i t'envien la maquinària pesada per deixar-te sense sostre. Les màquines les envien aquells que han comès errors molt més costosos per al conjunt dels ciutadans. L'Europa de Rodrigo de Santos presenta aquestes paradoxes -aquestes misèries. Però res, ni la caritat cristiana, no atura aquests personatges quan poden abocar formigó a la ciutat de tots. Després et cerquen l'altra galta per si de cas no saps que l'havies de posar, evangèlicament, per pròpia iniciativa.