18/02/05 0:00
TW
0

Quan, el 1971, Juan de Dios Ramírez Heredia va publicar Nosotros los gitanos, per primera vegada el públic lector accedia a una teorització escrita, des de dintre, capaç de formular la seva problemàtica. El problema del poble caló o gitano, o dels romanís de Centreeuropa, és que no tenen cultura escrita i pesa damunt ells una quantitat immunda de folklore, capaç de deformar qualsevol visió que pretengui acostar-se a la realitat. Per contra, tenen llengua pròpia que, amb diferències dialectals, per contaminació dels elements lingüístics dels països per on passen, avui deu esser coneguda per uns deu o dotze milions d'europeus. Ramírez Heredia enfrontava el problema del seu poble referint-se a quatre pilars bàsics, necessaris per a la comprensió d'aquesta minoria ètnica. Han arribat tard a la individualitat, sotmesos al clan familiar; han estat immobilistes en relació als avanços tecnològics; la seva cultura antiga s'enfronta a un món mogut per guerres i acumulació de capital, i, finalment, el seu sentit de la llibertat hauria d'esser veritable motiu d'enveja dins un món en el qual tots ens arrelam, i pensam que és virtut, a quatre pams de terra i una caseta. Més tard, amb l'arribada de la democràcia, Juan de Dios fou diputat per UCD (després va passar al PSOE), i pronuncià davant les Corts Generals un discurs memorable, sobre el problema gitano, que fou aclamat per tota la cambra dempeus. Era un començament de comprensió del problema, dins Espanya.

Arran de la meva estada a Praga, vaig poder veure, encara, la marginalitat dels romanís txecs: elles practicaven la prostitució, en el carrer Wenceslao, prop del Museu d'Història Natural, mentre ells jugaven a billar en una cerveseria esbalandrada, ben a la vora. Al mateix temps, de Mallorca estant, vaig conèixer dones gitanes obertament contràries al sistema tribal que les havia tingut secularment sotmeses, que demanaven una modernització immediata de la seva situació. Ara, oblidant tot el mal que va sofrir el poble romaní, ha sortit per Internet, a Hongria, el joc racista Acció gitana, que propugna la «neteja ètnica» dels gitanos del país. Amb diferents armes de foc, els jugadors disparaven contra la població romaní i, quan acabaven amb ella, el país apareixia blanc a la pantalla. Naturalment, el Centre Romaní de Budapest ha aconseguit que fos retirat de la pàgina web. N'Aquil·les es fa creus de com hi pot haver qui pretengui conservar prejudicis, de signe ofensiu i agressiu, quan deu països d'Europa Central i Oriental acaben de decidir, a Sofia de Bulgària, que dedicaran deu anys a la lluita contra la discriminació.

-Entre ells Hongria. Home, no es pot oblidar, tot allò dels braçals de coloraines dels nazis, per gosar encara parlar de «neteja ètnica».

-Sobretot si penses que a la Constitució europea es diu, textualment: «La Unió es fonamenta en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, Estat de dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones pertanyents a minories».

-Idò d'aquesta manera es fa complir l'esperit de la lletra: prohibint un joc sinistre, que deu procedir d'alguna ment pertorbada o tocada per la sevícia antiga pròpia de pobles endarrerits i fanàtics.

-El racisme, amic meu, és un càncer mental. Però ben cultivat, és el brou de cultiu millor, per a l'extrema dreta.