El miracle de Fàtima

La mort de la monja sor Llúcia, la pastoreta que va veure la Mare de Déu amb els seus cosins Francesc i Jacinta, tanca el capítol de les grans aparicions. Després, la Mare de Déu no ha alternant tant amb els humans, i les seves aparicions, darrerament, per exemple, en indrets de Bòsnia Herzegovina, prop de la frontera amb Croàcia, han estat fenòmens d'abast merament comarcal, cosa que en fa dubtosa l'autenticitat. Lo de Fàtima és tota una altra cosa. Després que Joan XXIII i Pau VI no es volguessin involucrar massa en aquells lamentables afers, el papa polonès va tenir interès a reforçar, amb la seva presència, la creença en la veracitat de les aparicions i la concepció de la vida en la qual aquesta creença por reverdir. Fàtima va constituir tot un fenomen de fe naïve que semblava orquestrat per esbucar el difícil equilibri entre fe i raó. Tot plegat s'ha d'entendre en el context de la devastada realitat social del Portugal d'aquell temps (1917), de la realitat rural d'un país amb unes zones marcades amb els colors de la pobresa i d'altres amb els de la misèria; un país en el qual l'Església catòlica enyorava la situació de privilegi abusiu que els republicans havien volgut reduir a termes més raonables. Fàtima va generar un cançoner d'una beneitura irrefutable, que acompanyava les processons per tota la geografia peninsular dels anys cinquanta. També per la nostra geografia insular. Servidor era escolanet quan la imatge de la Mare de Déu de Fàtima va ser hoste del meu poble, per uns quants dies, procedent de la parròquia de Petra i amb destí posterior a la de Maria de la Salut, on no sabíem si la tractarien amb tanta pietat com ho fèiem nosaltres -els mariandos sempre han tengut fama de maleïts i poc beats. Se'ns va fer solemne i emocionat lliurament de la imatge, profusament adornada amb flors blanques -tot havia de ser blanc- i erigida damunt un petit pedestal en forma d'esfera del món. En la tarima on reposava tot el conjunt, una al·lusió a la condició miraculosa de la imatge: devers mitja dotzena de coloms blancs que, inexplicablement, no prenien el vol. Cançons escardades per l'emoció, ciris i pols. Allò bastava per convèncer l'home més flastomador d'aquest món del caràcter de meravella que tenia tot plegat. Mentre la imatge va ser hoste de la nostra església, la pietat va assolir cims de paroxisme fins aleshores inèdits. I això que estàvem avesats a lo sobrenatural, perquè una monja amb destí al poble havia obtengut sonades victòries en les seves conteses amb en Banyaverda. I una malalta incurable s'havia curat al pas de la sagrada forma, en la processó del Corpus. Però lo de Fàtima era la coronació sublim de tot quant envoltava aquest món d'aparicions, de visionaris, de vidents i d'estigmes, de conversions, de curacions, de miracles de tota casta i manera. Fàtima va obrar el miracle de doblegar tota raó, d'arruinar el prestigi dels valors que hi anaven associats. El papa polonès Joan Pau II va reivindicar i posar en valor aquesta manera de viure la religió. Aviat els tendrem tots plegats en el santoral. (Els coloms, per cert, havien estat prèviament cegats amb una agulla de cap negre: per això no prenien el vol).