Entre Venècia i Praga

Venècia té una fama molt semblant perquè també s'ha fet molta literatura sobre la ciutat dels canals. Fins i tot podríem dir que té una imatge gairebé més literària que la de Praga. D'una banda, exhibiria o mostraria una més intensa morbidesa o una major decadència. Si l'obra El procés de Franz Kafka resulta més cruel i desesperada que la famosa novel·la de Thomas Mann, Mort a Venècia, tanmateix, tot garbellat, sembla més sana per més lúcida. De l'altra, no podem deixar de tenir present que a Sefarad, durant la segona meitat del segle XX, s'ha practicat un cert venecianisme, un exemple clar del qual seria la novel·la Fortuny, de Pere Gimferrer, la qual hom va tenir la santa barra de presentar, en la mateixa portada del llibre, com «una nova i brillantíssima dimensió estètica de la novel·la en llengua catalana» (sic).

Servidor pensa que Venècia no té tanta carrega literària com han volgut suposar. O, en definitiva, que la claror solar hi és més present i llampant. És cert que la meva visita a Venècia, amb la meva costella, el mes de maig de l'any passat, es va limitar més o manco a fer dos espectaculars trajectes en llanxa "d'arribada i partida" entre l'aeroport Marco Polo i la plaça de San Marco, fent molt breus escales a Murano, Fondamente Nove i el Lido, tot passant a la vora de l'illa de San Michele (on estan enterrats Stravinsky i Ezra Pound) i a fer les visites més obligades: al palau Ducal, a la basílica de san Marco, la galeria de l'Acadèmia, la col·lecció Peggy Guggenheim, el Gran Canal, la zona de les Zattere que dóna al canal de la Giudecca (per on surten els grans vaixells) i als campi de Santa Margherita, dels Frati, de San Polo i del Ghetto Nuovo. Crec, doncs, que em queda molt per veure, entre altres coses les illes de la Giudecca, de Torcello i de San Lazzaro dels Armenis. Però he de dir que, malgrat tot el rebombori decadentista del venecianisme i a despit de la brevetat de l'estada, Venècia em sembla molt més un indret solar que no cap escenari màgic.

Per mi, la llacuna que integra tot aquest paisatge urbà, més que res és un espai solar, essencialment mediterrani i terrenal. L'arquitectura de la ciutat, malgrat tots els seus palaus i totes les seves esglésies "i fins i tot l'escenografia del Gran Canal" no té la categoria arquitectònica barroca i modernista que tenen Praga i Viena, per exemple. Si un surt del triangle format per la plaça de san Marco, l'Acadèmia i el pont del Rialto, la veritat és que l'arquitectura predominant és més aviat baixa, de dos o tres pisos, i d'un color torrat. El sol hi pega fort i de tant en tant s'hi troben esplanades relativament amples, diguem places de planta més aviat irregular, que fan que el paisatge no sigui especialment romàntic ni tengui gaire de literari. Ras i curt, a mi Venècia no me sembla una ciutat aristocràtica, a despit del palau Ducal, de la basílica de San Marco i de les esmentades façanes del Gran Canal, que tampoc no són cap cosa de l'altre món. Venècia és una ciutat eminentment popular, amb una mediterraneïtat gairebé proletària. Però tot això no és cap demèrit, ben al contrari. Venècia és una població ben real, que deu la seva rellevància a la força del Sol i al seu caràcter popular. I no crec que necessiti la literatura per res. O, en tot cas, la literatura que li correspon és ben terrenal.

Bartomeu Fiol, escriptor