És així com es fa?

L'hàbitat de la ciutadania el podeu ubicar en una geografia amb grans reserves naturals de perplexitat. I amb zones d'escàndol. El ciutadà té motius d'escàndol cada dia, però no guanyaríem per roba. Si, a més, teniu en compte que hi ha criatures, no bastarien les rodes de molí per fermar al coll dels escandalitzadors i llançar-los al mar. (Bé, tot això, si no heu llegit els evangelis, feis com si no ho hagués dit.) Però no et pots passar la vida escandalitzant-te o deixant-te escandalitzar. És molt pesat. Ja costa de suportar els que sempre s'enfaden. L'estupor també arriba a saturar. Per esgotament, acabes reaccionant amb aquesta forma de no reacció que és la perplexitat. És així com es fa?, és probablement la pregunta més habitual que es formulen els ciutadans que encara es fan preguntes, que constitueixen una espècie en vies d'extinció. Un sentiment compost de gran perplexitat i d'escàndol, per exemple, és el que ens envaeix quan els governants autonòmics d'ara reclamen al Govern central la hisenda i la vida. No es recorden gens del tracte que ha rebut la nostra comunitat quan els seus governaven a Madrid? És així, com es fa, amb aquesta desvergonya sense matisos? Es demana el 25% dels recursos per a propaganda turística, quan just s'acaba de fer el repartiment del pressupost destinat a desestacionalització turística: repartiment fet sense sectarismes, segons explica el govern. (Comparau la quantitat milionària concedida a Son Servera i la quantitat de càstig a Sant Llorenç, posem per cas.) Girem plana: el senyor Rodríguez Zapatero anuncia un pla especial en previsió d'atemptats terroristes per les festes de Nadal. Per què? No deu ser perquè estiguem més tranquils. No vull creure que sigui per desassossegar-nos. Creis que és així com es fan les coses? Els plans antiterroristes, s'anuncien de manera que guanyin titulars de primera plana? Les estratègies contra el terror, no havien estat sempre matèria majorment secreta, ja que el secret constituïa condició sine qua non per a la seva eficàcia? Què s'hi pensa guanyar? Sembla que hi ha temporades en què tot va més desbaratat que de costum, que no queda en tota la terra ni un poc de sentit comú. L'espectacle peper de cridar, amonestar, anunciar apocalipsis imminents, la destrucció de l'Estat i la davallada als inferns, no sembla obra de quatre enfollits furiosos? Aquesta sembla la nova normalitat. Ja som uns quants els que començam a enyorar un país normal i no descartam la possibilitat d'anar-lo a cercar on sigui. Ens reté pensar que no ens agrada deixar les quatre coses que ens queden en mans dels filibusters. Seria una llàstima que no quedàs ningú ni per contar-ho.