L'orgia anual

I així parlà Déu al món, i digué: «Un cop l'any, més aviat a prop del troc del calendari, i en el temps que abans (abans del canvi climàtic, vull dir) feia el fred més viu, dediqueu uns dies a submergir-vos en el consum amb la màxima fruïció i intensitat, mentre repetiu a tothom esporàdics missatges de felicitat, que no cal que siguin sincers ni estiguin empíricament fonamentats». No diu quelcom semblant algun dels Evangelis? Segur? Remireu-vos-els abans de contestar. Segur que no? Doncs no ho sembla pas, perquè n'hi ha prou de donar un cop d'ull, un breu passeig, pels nostres carrers per sospitar tot el contrari. Ningú no ho diria, que no és un manament bíblic d'allò més rigorós aquest que obliga a l'anyal disbauxa de consum que va començar fa tres setmanes i que es perllongarà fins a la fi del gener, si més no. És cert que els ajuntaments d'arreu occident, i fins i tot els estats mateixos, s'entesten, liberals com són, a recomanar el consum equilibrat, responsable i sostenible (fes una llista de les compres necessàries, i sigues prudent amb les targetes de crèdit, i recicla els guarniments de Nadal i evita la compra d'avets, per igual naturals i artificials, i consumeix allò que realment necessites, canten les pàgines web que ningú no es mira), amb el mateix èxit, tot sigui dit, que recomanen respectar el carril bus i la legislació fiscal. I també que alguns estranys i clarividents ciutadans i ciutadanes s'han adonat que ni el consum ni la celebració de no sabem ben bé què no és en absolut obligatòria, ni saludable, ni tan sols recomanable. El consum lenifica, distreu, apaga. I això, ni que sigui un pic l'any, ja és molt. El Nadal, per si mateix, tot ho disculpa, tot ho posterga, i daura totes les píndoles. Així, tampoc enguany no ha tingut èxit la proposta de l'Organització pel Multilingüisme perquè les loteries i apostes de l'estat emprin en els seus bitllets i en els seus sorteigs les quatre llengües que són oficials a l'estat. No passa res, i menys que res en aquests jorns de pau i germanor universal. Passat el Nadal ja recordarem que també era recalcitrant el mur de Berlín i mireu-vos ara el bocí que teniu damunt la tauleta del passadís, el que us va dur d'Alemanya la cosina Marga. No passa res. Res. El Nadal ha esdevingut la veritable religió, juntament amb l'observança pietosa i puntual dels caps de setmana i la teologia de les vacances, tot plegat la trilogia dogmàtica de la fe sense la qual es fa impossible travessar l'any, aquest desert esgotador que només els oasis festius humanitzen. I, com totes les religions, la del Nadal s'ha codificat en manaments: «Se n'anà a la ciutat a consumir i es va passar la nit comprant. Quan es va fer de dia, cridà els seus deixebles i, als més malgastadors, els anomenà apòstols». «Estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen, i demaneu-los que us deixin fer una última compra». «Vetlleu i pregueu per no caure en la temptació. Si un aparador us crida l'atenció, no en passeu de llarg sense comprar quelcom». «Demaneu i us donaran, busqueu i trobareu, truqueu i us obriran. Perquè tot aquell qui demana rep, qui busca troba i a qui truca li obren: només cal disposar d'efectiu, o bé de crèdit prou». «Les messes són abundants i els treballadors són pocs. Pregueu l'amo de les messes que enviï treballadors (amb formació, disponibilitat horària i orientats cap al client, per això, tot per un sou gens salvífic)». Les escriptures són plenes d'invitacions al consum, i només alguns estellallenyes que volen arruïnar-nos les festes ens recorden que també s'hi diu alguna cosa sobre allò que el regne dels cels no és d'aquest món. Per si de cas, com ens han exhortat sempre, comprem alguna bagatel·la per oblidar-ho. Que ningú no vegi en aquesta relectura evangèlica cap intimidació ni bri d'heterodòxia. Ben al contrari, només adaptant-se a la realitat -que desborda els nostres il·luminats carrers, nit i dia, des de fa setmanes- podrà sobreviure la devoció i la pràctica del consum pel consum, sense fre i sense pusil·lanimitats laiques. Suggeriments molt més urticants i ensems civilitzats han esdevingut mèrits per assolir el premi Cervantes, i així l'oficialitat i la immortalitat -i el xec- al qual tot intel·lectual aspira. Rafael Sánchez Ferlosio, per exemple, ja proposava el 1983, com a conclusió d'un seu article: «Por todo lo cual ya desde ahora advierto que si por un azar, afortunadamente harto impensable, me viese yo algún día -Dios no lo quiera, aunque tampoco dejaría de afrontar valientemente mis responsabilidades- convertido de pronto en presidente del Gobierno, tengo muy meditado que, por el bien de los españoles, mi primer acto de gobierno no podría ser otro que un decreto ley prohibiendo immediatamente y sine die los Sanfermines de Pamplona, las Fallas valencianas, la Feria y Semana Santa de Sevilla, la Romería del Rocío y toda especie de fiestas semejantes, amén de incoar, simultáneamente y por la vía de urgencia, un proyecto de ley orgánica para la abolición de la Virgen del Pilar ('Dios, qué descanso para Zaragoza, para Aragón y para España entera!)». Ja pot imaginar el lector amb quina celebració encapçalaria qui això escriu, tot modestament, com sempre, aquest llistat.