L'altre dia un tal Juan R. Lodares va publicar damunt El País un article amb el qual ataca la pretensió de transformar Espanya en un estat plurilingüístic. Per això usa dos arguments. El primer és que l'Estat Espanyol disposa des de fa segles d'una llengua comuna, mentre que els estats plurilingüístics com Suïssa, Bèlgica o el Canadà, no. El segon dels arguments és bàsicament econòmic. Lodares desautoritza el plurilingüiisme i àdhuc els processos de normalització sobre la base dels interessos del mercat, que segons ell juguen obertament a favor de l'espanyol, ja que considera que el mercat del castellà és molt més gros que el de les que ell anomena «lenguas particulares».
Els dos argument són molt bons de rebatre. Quant a l'existència del castellà com a llengua establerta a tots els territoris de l'estat des de fa segles i com a llengua d'interrelació, hi ha constància de sobres que això, en el cas de Mallorca, no va ser ver fins fa, aquell qui diu, dos dies. El castellà era pràcticament inexistent dins la vida diària de la nostra illa fins a mitjan segle XX, quan es varen començar a notar els efectes de l'escolarització obligatòria en castellà al mateix temps que arribaven els primers immigrants peninsulars atrets per la creació de llocs de feina a la indústria turística. Abans, emperò, gairebé no hi havia castellanoparlants, ja que Mallorca era terra d'emigració i no d'immigració, llevat d'alguns funcionaris de l'administració, la majoria dels quals aprenien català per relacionar-se amb els autòctons, perquè entre aquests n'hi havia pocs que entenien l'espanyol i poquíssims que el parlaven. Jo record perfectament el meu repadrí i la meva repadrina, que no el parlaven i només l'entenien parcialment. Com a errada del senyor Lodares també cal esmentar que cita Bèlgica com a exemple d'estat on no hi ha una llengua comuna, però fa cinquanta anys s'imposava el francès a tothom, fins que es va adoptar el model plurilingüe actual i ara hi ha diverses comunitats nacionals i lingüístiques que viuen en peu d'igualtat i l'economia no s'ha enfonsat per això.
Quant al segon argument, el tema de la grandària del mercat, fàcilment es pot girar en contra seva. Si el que cal és adoptar una llengua o l'altra per interessos de mercat, és evident que l'idioma que cal emprar és l'anglès, que té molta més difusió que l'espanyol dins el món de la economia i les finances.
I això ja ho sabia un lliurepensador com era Nadal Batle, que advocava per un bilingüisme català- anglès. La consideració de l'anglès com a segon idioma és l'estratègia que han fet servir la majoria de comunitats lingüístiques de la mida de la nostra o més petites, com Dinamarca o Suècia, per posar només dos exemples que, per cert, disposen d'una renda per càpita bastant més elevada que la nostra. Els ciutadans d'aquests països són capaços de comunicar-se en anglès i és l'idioma que utilitzen en les seves relacions amb empreses de la resta del món. I això ho fan també, per molt de greu que li sàpiga al senyor Lodares, la majoria de les empreses espanyoles amb interessos a l'exterior.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.