Em permetré de fer un poc d'entomologia dels articles que aquests pròxims dies apareixeran a la premsa sobre la contesa electoral americana. Hi haurà dos tipus d'escrits: els que celebren la victòria de Bush i els que la maldiuen. Entre ambdues opinions de partida les discòrdies són nombroses i estridents, fins i tot -i per començar- en el to: és molt diferent l'ànim del qui escriu empès per la victòria del qui ho fa obligat per la derrota i amb la indigència peremptòria de superar-la. Però també hi haurà, entre guanyadors i perdedors, alguns punts d'acord: per exemple, que és d'allò més convenient que a l'Iran i a Síria comencin, com més aviat millor, a obrir el paraigües. Ambdós bàndols també coincidiran -alguns, a desgrat de les temptacions elitistes- en el tòpic que el poble, tot actuant com a cos electoral, no s'equivoca mai. Més enllà de la teoria política, la doctrina catòlica expressa aquest fenomen amb l'àvid concepte d'inerrància: el sant pare, quan parla de temes divins, és infal·lible. El poble, quan vota, també. Algú estarà temptat de recordar que la història palesa que alguns encerts del cos electoral acaben en tragèdies, però els temps postelectorals no són la millor ocasió per aquests records i, tanmateix, la història és just això: història.
També hi haurà un seguit d'articles que, superant l'escalf victoriós o vençut, es centraran en les peculiaritats del sistema electoral i en la llaor de l'alta participació. D'aquests articles, més aviat tècnics, són categories clàssiques els que es resumeixen, successivament, en els «ja ho deia jo», «ara va de bo» i «els americans són molt seus». Altres lemes ben precisos serveixen per classificar un bon grapat d'opinions: «Tanmateix, guanyi qui guanyi, el president és en mans dels grups de pressió...» (subdivisions, segons els nombrosos grups de pressió, des dels qui fan negoci a l'Iraq fins als telepredicadors), «Els americans han votat enmig d'una guerra, i lògicament han optat per mantenir el comandant en cap» (subdivisions: «qualsevol altre substitut ho faria pitjor», «qualsevol altre substitut ho faria millor», o «la situació és tan dolenta que és completament insubstancial qui governi aquest desastre»), o «Els americans voten empesos per una força superior» (subdivisions, segons quina sigui aquesta força superior: la situació econòmica, les creences religioses, la influència dels mitjans de comunicació -especialment de les televisions locals-, la influència del desigual sistema educatiu, la influència de la ingenuïtat o del patriotisme i, last but no least, la influència perniciosa del menjar ràpid).
No hem de relegar els articles oblics, diguem-ne, els que desvien la mira vers aspectes aparentment secundaris; per exemple, sense ànim exhaustiu, els que es centren en la inutilitat del cinema polític de Michael Moore, o en la inutilitat del suport dels diaris més rellevants. Entre els articles tècnics, seran especialment interessants -i inútils, com sempre- els que tractaran sobre els misteris -gens misteriosos, però un xic complicats- dels sistemes electorals, sempre conservadors, i de la publicitat política, sempre poruga dels canvis. Entre els que afegeixin potències profètiques, predominaran els evidents: vénen temps de ventura per a la indústria militar i d'armament, per al negoci petrolier, per a les empreses de seguretat, de tranquil·litzants i farmacèutiques en general, per a la cadena de la guineu i per als cirurgians de l'escola de Sharon, i temps catastròfics per a la salut ecològica del planeta, per als practicants de gairebé totes les formes d'activitat sexual, per als que esperen alguna teràpia basada en les cèl·lules troncals -i per a la ciència en general, tret de la ciència militar-, per als homosexuals conscients dels seus drets i, com sempre, per als palestins i per als pacifistes. Ni podem deixar de banda els articles més unidimensionals, els que fan èmfasi que pots engegar una guerra -que ha suposat fins al moment més de 30.000 morts- i guanyar unes eleccions (fet que no s'ha repetit en altres llocs), o que els americans han exercit la llibertat de triar, com fan cada quatre anys, llur cap d'estat (llibertat que tampoc no tenen a altres llocs). Ni els que ressaltaran la nul·la veu dels familiars dels soldats morts a l'Iraq, ni el nul ressò de les fotografies dels seus taüts. Hi haurà, què hi farem: la gent fa coses rares!, articles optimistes per part dels vençuts (aquesta derrota ens durà directes a la catàstrofe que prologarà una victòria sensacional d'aquí a quatre anys), i articles pessimistes per part dels guanyadors (llàstima que la nostra felicitat tingui els dies comptats, perquè Bush no té fills mascles, i les filles no semblen predestinades a continuar l'èxit del pare i de l'avi). I articles-mirall de l'optimisme-leninisme: com pitjor anem, millor. Els més irracionals, confiats en la predestinació, potser s'arrisquen a dir que aquesta de la predestinació és l'única explicació racional de la victòria de Bush. Els més racionals, temerosos de les onades d'irracionalitat ultraconservadora i fonamentalista que es prepara, potser miren d'arriscar algun avís. Finalment, s'han d'afegir al catàleg entomologicoperiodístic els qui escriuran, durant una temporada, d'altres temes, allunyats d'aquestes eleccions impecablement democràtiques -i alhora perfectament preocupants, o absurdament tranquil·litzadores-, senzillament per cansament, oblit, peresa, menyspreu o desànim, o tot plegat.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.