Les illes Caiman

Quan ja duia quatre anys en el Consolat de la Mar i el seu autogovern no tenia ni un duro, Gabriel Cañellas descobrí la fórmula màgica per repartir estopa al Madrid felipista i a l'oposició socialista a les Balears. Valdivieso, el seu director general de Pressuposts, li féu els nombres, que a sobre sortien rodons: l'autonomia balear rebia només una pesseta de cada deu que els illencs pagaven en imposts. Cañellas no es torbà a fer declaracions a la premsa peninsular per donar a conèixer l'espoliació que patia l'Arxipèlag. Neixia així la teoria del dèficit fiscal i del deute històric que suportaven les Balears. Cañellas posà a fer feina com a xinesos els seus cadells de la Conselleria d'Hisenda. Comandats pel creuós Alexandre Forcades, els disciplinats Tolo Reus i Jaume Matas, entre d'altres, picaren pedra de valent en allò que més tard seria projecte de llei de Règim Econòmic i Fiscal de les Balears. En definitiva, es tractava que els illencs pagassin menys imposts. Mentrestant, els ingenus socialistes d'aleshores picaren l'ham. Es posaren a defensar com a badocs les tesis de Madrid -que continuava rapinyant els doblers balears- i asseguraren que no consentirien mai que l'Arxipèlag es convertís en un paradís fiscal, en unes illes Caiman. Lògicament, regalaren la Presidència a Cañellas fins el 1995. I si no hagués arribat a ser perquè el seu soci Antoni Cuart li sortí carabassa amb el túnel de Sóller i a Paco Berga li volà Brokerval, qui sap si avui dia l'amo encara tallaria el bacallà darrere els canons del passeig de Sagrera. Per la seva banda, Madrid feia llevar la paraula fisca del projecte de llei i el reduïa a règim especia. Neixia així el REB, una llei que no s'ha aplicat mai, perquè quan el PP tenia el poder a la Moncloa deixaren Antich a pa i aigua.