Ara toca d'una altra manera

En algunes edicions ha fet abrandades crides nacionalistes on la llengua i el territori han estat pilars cabdals, com si ella o la força que representa o la institució -mai no se sap ben bé la frontera entre una cosa i l'altra- fossin els màxims estendards d'aquests ideals. Però ara la llengua va a la baixa... Se n'ha adonat que és un producte que no ven, que no vesteix, que els ministrils, tamborilers i altres ormejos festius fan molta més vasa que no el pus bell catalanesc del món. I per això enguany ho ha obviat. D'altra banda, no podia ser d'altra manera, vistes les aliances que UM ha fet en aquesta legislatura i la postura que ha pres, per exemple, en la qüestió de la Junta Avaluadora de Català. (Sí, algú em podria dir que això és una anècdota i que no cal donar-li més transcendència, jo diria que no. La voluntat de mantenir la Junta Avaluadora de Català i el fet de no combregar amb la idea del PP d'atorgar l'equivalència al certificat C a l'alumnat que aprovi 4t d'ESO o el fet de no haver dit ni MU, ni UM, per equivocació, en aquesta duplicitat de professors serien dades que es desmarcarien clarament d'aquesta postura unitarista, per tant que exclou les minories nacionals que ahir tots els cappares del PP varen signar a un lloc tan emblemàtic com és el monestir on Berceo va viure i escriure).

Però la bella dama -no se sí amb mercè o sense, o amb cera del Corpus- havia de ser conseqüent amb totes aquestes postures preses, clarament regressives per a la llengua catalana, per tant, clarament poc concordants amb el suposat nacionalisme que UM diu que creu i predica, i no va parlar gairebé per a res de la llengua. Ans al contrari, crec que per primera vegada en la història va fer part del discurs en castellà i a més es va adreçar als immigrants. A quins immigrants? Crec que la resposta es contesta per ella mateixa, a un dos dels col·lectius que numèricament sumen més persones i, ai las!, ho tenen molt més fàcil a l'hora de poder exercir el seu dret a vot en aquesta comunitat. Per una part, als immigrants que vénen d'Espanya, que encara, fins al 2002, eren el contingent més nombrós; per una altra part, als que vénen de Sud-amèrica i que per allò tan folkloritzat de la «madre pàtria» i per altres convenis que no vénen al cas, ho tenen molt més fàcil obtenir la doble nacionalitat i, per tant, el dret -que jo no els vull negar- de votar.

La resta, vuits i nous i cartes que no lliguen... I més enllà de les nostres fronteres, de les idiomàtiques, que quedi clar, l'anècdota més plausible és que el Reial Madrid ha començat les competicions oficials d'una manera no gaire brillant. La resta és pura purpurina i un xic de frivolitat, que en qualsevol moment començarà a descrostar-se. Perquè entre la declaració de San Millán de la Cogolla i el pensament d'en Rodríguez Ibarra i d'en Bono, només hi ha un malentès, un malentès de sigles. I res més. I quan en Carod va a veure en ZP, queda més que clar allò de la sacrosanta unitat de la pàtria. I pel seu compte i risc presidents de federacions esportives, com les d'handbol, fan autèntiques croades verbals contra qualsevol aspiració -i que quedi clar que dic aspiració- d'emancipar-se... I també, és sabut que als atletes catalans que participaren en els jocs olímpics, els feren serioses advertències que no donassin mostres de catalanitat, que no ho fessin ostensible i visible. Perquè això darrer mai no toca. No està escrit en el guió... i mentrestant anam rosegant, com si fos un xiclet, o un os de ca, si el català serà o no oficial a Europa i de quina manera ho serà i amb quina denominació i què voldrà dir la denominació que se li atorgarà. Senzillament, mastegam una mica per entretenir la gana. Els altres, llauren fondo...