Sempre he pensat que un crític -encara que sigui suplent- que vulgui mirar de contribuir a la millor recepció dels llibres no convé que es limiti a tractar únicament de les novetats, que sembla que se sempentegen les unes a les altres, ans provi d'ocupar-se també d'aquelles obres que queden, més enllà del curt termini de temps que ho han estat, que han estat novetat. Perquè, naturalment, esser-ho no és cap garantia per a un llibre. I més -com apuntaria Sebastià Alzamora, que coneix prou el tema- quan totes reben el mateix suport genèric de l'administració (per allò de promocionar la llengua) amb total independència de la seva eventual qualitat. De més a més, i al cap i a la fi, tan important com la lectura és la relectura. I si és difícil la promoció de la primera, no diguem la de la segona. Però, especialment en el cas de la parenta pobra, qui li agafi el gust a llegir-la, necessariament caldrà que s'afeccioni a rellegir-la, perquè la lectura o l'assimilació -és un dir- d'un poema és un procés decididament lent que, com aquell qui diu, no s'acaba mai.
Avui voldria comentar una antologia molt sui generis, de l'obra de Joan Brossa, A partir del silenci, preparada per l'especialista Glòria Bordons i publicada, l'estiu del 2001, per Galàxia Gutemberg / Cercle de lectors. Es tracta d'una antologia polimòrfica perquè a més de l'escriptura de l'autor -que comprèn tant la seva poesia en vers en formes clàssiques com la popular (i encara la que denomina poesia quotidiana o antipoesia), les proses creatives o poemes en prosa, la prosa circumstancial i encara el teatre o poesia escènica- pren igualment en consideració els seus tan coneguts poemes visuals i poemes objecte, com el baló amb peineta que porta el rètol de «pais».
De fet, el que és més característic de la seva obra, tan extensa, és la varietat de recursos o mitjans al seu abast. El recurs a la imatge li és tan avinent com el recurs a l'escriptura. Per qualque cosa ens confessa: «Veure pintura i escoltar música m'estimula més que no pas llegir». Conseqüent amb aquest fet, Brossa sens dubte es va moure més en ambients artístics que no literaris. Quant als diferents gèneres dins l'escriptura, deia que aquells «són els costats d'una mateixa piràmide que coincideixen al punt més alt». És clar que la poesia no ha estat mai l'exclusiva de cap forma artística. Així, també ens ha deixat dit: «Crec en la compenetració mútua de l'art i la literatura i no comprenc el cas de certs crítics que només s'interessen per un sol gènere». Al capdavall, la literatura no és més que una altra forma de l'art, el que podem dir l'art de la paraula o del discurs.
Per descomptat, Brossa no renuncia mai a la llibertat d'experimentar i innovar. «No hi pot haver cultura sense afany de transformació -gosa afirmar des d'una postura que va en contra de la concepció que de la cultura té l'antropologia- i possibilitat de noves recerques». Així considera que la poesia visual -que li és tan i tan característica- és la poesia experimental pròpia del nostre temps. «Sóc dels qui creuen que no hi pot haver una cosa per a tots els temps, sinó un temps per a cada cosa». I encara afegeix: «Restarà com a clàssic aquell que millor sàpiga interpretar l'esperit de la seva època».
És curiós de constatar que, malgrat aquesta voluntat de llibertat insubornable, que el fa confrontar sense manies els «intel·lectuals fràgils (neonoucentistes) que van d'acadèmics per la vida», Joan Brossa resulti ser un dels poetes que més sonets han fet -seguint la recomanació de J.V. Foix- i, sense cap dubte i per ample marge, el que més sextines ha compost, aquest segle que acabam de deixar. El seu domini d'aquesta forma tan difícil i envitricollada (sis estrofes de sis decasíl·labs, els mots-rima de la primera s'han de repetir a cada una de les següents però, de més a més, en un ordre predeterminat, i encara acompanyades d'un comiat de tres versos, en els quals han d'aparèixer igualment els sis mots-rima esmentats, de dos en dos) és realment espectacular. I a partir de Sextines 76, en va escriure cinc (!), de llibres de sextines.
Tanmateix, cap de les característiques esmentades -ni el surrealisme ni el gairebé hermetisme del seu teatre, compost de peces breus de d'una extremosa idiosincràsia, no fan de Brossa un autor esbojarrat. La realitat, al contrari, és que les seves consideracions sobre el fet poètic poden, més aviat, esser considerades de sentit comú. Així, quan dictamina: «El valor d'un poema el determina el nombre de finestres que obre al lector». O «el lector d'un poema / és un executant». O quan, capciosament, demana al lector: «¿Vós no deveu pas ser d'aquells ximplets / que es creuen que, en un poema, tot / hi pot esser expressat en termes racionals?». O encara quan observa: «Culturalment som un poble de costums lents. Ja se sap que per una colla de lletraferits l'horitzó acaba en una placeta». I encara: «El que compta en una obra d'art és l'alè o la inspiració, més que no pas la perfecció», el que ha de resultar pertorbador per als devots de l'aticisme. Per acabar: «La ceba de valorar les novetats només quan venen de fora converteix la cultura catalana en un fet pairal». Da-li que da-li. Cal que freqüentem més l'obra de Joan Brossa.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.