Fa uns dies vaig accedir a través d'internet al portal de Zacatecas, Mèxic. Molt de tard en tard, des que vaig realitzar un treball de col·laboració en l'administració d'aquell estat, tinc el costum de fer-ho. Vaig veure que el lema de la pàgina de portada era «Creer en Zacatecas es crecer». A simple vista pot semblar banal, intranscendent, però quan un coneix la història més recent de la ciutat indubtablement n'ha de tenir una opinió ben diferent.
Zacatecas, capital, fou fundada pels castellans arran del descobriment d'un important jaciment de plata, a la vora d'un serral conegut amb el nom de «de la Bufa». Situada en una regió quasi desèrtica, amb l'esplendor de la mineria es va convertir en una de les grans ciutats de l'època colonial. La Catedral és, sense cap dubte, la peça més important del barroc d'Amèrica llatina.
A causa del declivi de la mineria i, també, perquè durant el període revolucionari fou essencialment porfiriana, resta durant un bon grapat d'anys lluny de l'interès i preferències del poder central. Al mig d'un ambient de llanguiment de ciutat oblidada, d'una activitat somorta, un grup de persones encapçalats per Federico Sescosse, a l'any 1948, fundaren el Patronato Cultural de Zacatecas,amb l'objecte de preservar el patrimoni cultural i arquitectònic.
La mineria s'havia esvaït, l'activitat econòmica era minsa i la pobresa rodolava pels carrers com les herbes seques corren pel desert. Els quedava la ciutat, les restes del passat i poc més. Les pedres i la memòria del temps viscut i varen creure, aquelles persones, que les havien de conservar. De fet, era l'únic que quedava per conservar. Avui, la ciutat i la regió, són un pol d'atracció d'activitat econòmica i de visitants gràcies al seu atractiu. El centre històric està considerat patrimoni de la humanitat. Una ciutat alegra, viva, plena de suggerents racons i llocs plens de bellesa, com la col·lació de màscares mexicanes deMuseu Rafael Coronel,situat en l'exconvent de Sant Francesc de la ciutat.
Creure és créixer, té sentit. Si no és estat per la determinació d'aquell grup d'altruistes enamorats del seu país, avui la vida dels seus ciutadans seria ben distinta, possiblement seria pitjor. Amb tota certesa, aquí, a Mallorca, molt abans, Miquel dels Sants Oliver i la resta del grup d'insensatos també degueren «creure» quan, en un moment de bonança comercial per l'illa, plantejaren els beneficis que podria reportar de la nova «industria de los forasteros» a la nostra economia. Cregueren en el país, en el valor del que eren i del que tenien, en l'orgull d'ésser mallorquins i de mostrar-ho a la gent de fora. Ara el nostre país, és un país en essència dedicat a l'activitat turística. Algun mèrit degueren tenir aquell grup d'insensats cansats d'una societat on mai passava res.
Aquell corrent de pensament propicià que, a l'any 1905, Alzamora acompanyat d'altres personatges influents de l'època fundessin el Foment del Turisme de Mallorca. Avui, hi ha actituds molt diferents i, dissortadament, trobam a faltar massa sovint exemples d'aquest creure generós que amb el temps produeix benestar i riquesa, el pensament inconformista capaç de capgirar la situació de paràlisi social que vivim. Recuperar la responsabilitat davant el país que tingueren aquells emprenedors seria, sense cap dubte, el millor homenatge que es podria fer a la seva memòria. No oblidem que el «creure» del passat, com a la pàgina d'internet, pot ésser lema pel present.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.