Sí, no anau gens errats si pensau que em referesc a la cançó famosa de Jaume Sisa -que per cert, vull aprofitar per dir que va oferir un recital acústic al Castell de Bellver tan càlid i clamorós, ell, la guitarra i els textos apòcrifs que llegia, tot plegat psicodèlicament irònic, tancam parèntesi-. Però tornem aOh! Benvinguts, que sembla que és allò que hauríem d'entonar tots els mallorquins, si no volguéssim pecar de catastrofistes i afegir-nos gratuïtament a aquella melíflua campanya publicitària d'un turista, un amic. Una campanya, per cert, molt modesta, lluny dels culottes estampats, de les galletes amb sobrassada d'en Miquel de s'Estaca o de les passades pel Rasputín, involuntàries, forçades, perquè al cap i a la fi, com em comentava un amic, amb resignació indulgent, és allà on acaben de tancar-se els grans negocis. Jo i els de la meva colla, segur que, com deia un altre cantautor, no som d'eixe món, perquè després de llargues reunions per veure com arreglam el món, modestament només volem arreglar-ne un trosset, el nostre; i encara molt més pragmàtics ens conformam a redreçar l'esboldrec lingüístic -que alhora és cultura- i territorial que aquesta terra, de genuflexions contínues, davant els nouvinguts, ofereix.
Ben mirat, i ara que se m'acut, per redimir allò del Rasputín, na Catalinona nostra, que és tant de missa i de processó, es podria afegir, ara que deu tenir estones lliures a aquesta campanya de benvinguda turistil, i mentre els del nord enllà, tots d'espardenya i ulls de xeringa disposats a xuclar, en el tot inclòs -aquesta mena de cel cotonat que els han promès- litres i litres de sangria. Mentre comencen a fer-se a la idea, i han suat una mica mentre davallaven de l'avió, i han respirat una mica de querosè amanit amb vent de xaloc, i estan ansiosos tot mirant la cinta transportadora de maletes, i exhibeixen la polsera que els ha d'obrir la porta del paradís, mentre tot això passa, na Catalinona Cirer i en Rogelio Araujo podrien escenificar un hàppening. Ella vestida de torero, cosa que li escauria la mar de bé i de retruc assoliria tres objectius bàsics: a) lluitar subliminalment pel feminisme, per la igualtat d'oportunitats; b) mostrar a tothom, urbi et orbi, que és una dona d'empenta, que no és una dona tancada i casolana que només sap disfressar-se amb el vestit a l'ampla i amb el rebosillo; i c) fer veure a molts dels ciutadans de Palma que dins el cor de la batlessa hi cap tot: des d'un bolero a un passe de pit o una xicuelina. I en Rogelio es podria disfressar de pageseta mallorquina, amb rebosillo inclòs, també per diverses raons: a) perquè vegin que és modern, cosa que comporta a vegades fer de drag-queen allà on sigui i per la causa que sigui; b) perquè considera «lo nostro» com una cosa moderna i mostrable i n'està orgullós, vaja que no és un ressentit i pensa que també serveix per fer cosmopolitisme; i c) perquè les aines cohens, membresses d'aquelles associacions que ni tu ni jo no havíem sentit anomenar mai, però que seien a la bancalada de la sala de plens exhibint cartellets que deien o podrien dir «mallorquí sí, català no», s'atreveixin, davant aquesta immensa gosadia, a fer un sonet en el nostre rústic parlar, tot endomassant les galanies d'aquest jove i àdhuc, tenguin de passada, («en lo vedat secret» que diu el Tirant,) algun desfici aquós molt més refinat i sublim que no el que s'aconsegueix amb les rasputinianes eines.
Però tot plegat no deixa de ser una elucubració estiuenca, un joc, una ficció. Sabem que no es realitzarà mai els nostre somni. En canvi, a diari, els mitjans de comunicació ens informen de l'arribada a les Balears d'il·lustres personatges: polítics, banquers, expresidents d'alguna cosa, aristòcrates i gent de la més diversa faràndula que, mereixen, a vegades, les portades d'algun diari i ens insulten amb els seus iots de luxe i amb els seus paradisos de cartró pedra. Al seu costat, potser ocupant menys espai, però una miqueta més de cada dia, perquè la cosa, encara que no hi hagi ecotaxa, sembla que no va de verbes, s'erigeixen notícies de crisi en el sector turístic per mor del tot inclòs, de souvenirs que no venen, de bars que no despatxen ni un tassó d'aigua de l'aixeta. Per aquests petits empresaris que viuen i es nodreixen d'aquest sector no els queda altra alternativa, com diu la cançó de Sisa, «de les tristors en farem fum...». Com la resta del mortals...
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.