Per ventura només es tracta d'un efecte col·lateral de l'estiu, un símptoma exclusiu de la calorada puntual de cada any que, justament per aquesta puntualitat, afecta el nostre sentit del temps, però la lectura dels diaris afegeix aquests dies, també puntual, una deformació en el ritme d'aquest any migpartit. El canvi en la percepció temporal no és tan sols el regal mecànic amagat en aquesta setmana del calendari, ni un simple efecte de la temperatura, i segurament -i tant de bo- no arribarà a la distorsió temporal que impliqui un significat clínic: quedarà en la modesta, malgrat ferma, impressió que el món sencer es demora, els dies s'encallen i s'obre aquest parèntesi que només tancarà la futura represa, ara inimaginable, de la tardor.
Per no enclavar-se massa, per no caure en l'escepticisme apàtic de la immobilitat, força contagiós, i per no reduir al buit aquests tres mesos pròxims que pesen el mateix que qualsevol trimestre, la millor estratègia és desafiar aquesta temptació i constatar el pas del temps. Fa quatre dies, mesos, com a molt, el Partit Popular rebutjava reformar la constitució i declarava impossibles i il·legals els matrimonis homosexuals. El temps ha passat. Milers de persones dugueren a Brussel·les llur clam contra el pla hidrològic. Algunes empreses espanyoles almoinaven contractes a l'Iraq. Hi havia inundacions. Molta gent esperava aclarir el Fòrum i encaixar un nou Harry Potter. Saddam Hussein havia desaparegut. Chirac tramava una constitució europea i els tipus d'interès reposaven.
L'Acadèmia del Cine denunciava el poder, i circulaven alguns rumors sobre una pel·lícula que arribaria a demostrar que Hay motivos, que no distreien l'atenció d'una altra pel·lícula que tractava La Pelota vasca. Algú denunciava a la Generalitat l'establiment d'un govern àvid de poder (com tots, d'altra banda). Els francesos prohibien el vel a l'escoles, damunt i dins els caps, i ningú, o gaire, no sabia qui era Durao Barroso, i pocs sabien qui és Prodi.
Indonèsia fregava la ficció, i l'Europa de vint-i-cinc encara no s'havia infiltrat en la realitat. Apareixien propostes sobre la zona zero de Nova York, única aleshores. El govern de l'estat desmentia per triplicat que el terrorisme islàmic signifiqués una amenaça. No hi havia notícies sobre la deslocalització, ni sobre apagades elèctriques, ni sobre Portugal. Trillo gallejava. Urdaci, més.
La reforma educativa s'havia instaurat per sempre, i ningú no s'interrogava sobre l'estatus jurídic dels tancats a Guantánamo. El pancartisme fregava el delicte i els pancartaires -i els qui ho denunciaven- delejaven per igual el codi penal, i ningú no havia tornat a malgastar diners públics amb l'excusa de cap noces. Ah, un diari antic, però encara esperonador de la nostra feble memòria, quin tresor més magnífic!
El temps passa. A la seducció periòdica que ho desmenteix hom només pot oposar l'esforç de la memòria i l'ajut dels retalls de diari, imatges de l'ahir que retardin caure definitivament en el buit de l'estiu. Al capdavall, un dels pocs principis sòlids i resistents a tots els canvis de temperatura és que la solució definitiva de les temptacions és sempre caure-hi. A la temptació de pensar que el temps sempre corre empès pel vent que més bufa, afegim-hi que si bufa prou algun dia farà caure qualsevol mur de dissimulació i d'oblit anticipat. A la temptació del pas del temps perquè alguns murs principals resten incòlumes, reblem que la lentitud també és un senyal substantiu de moviment, abans que qualsevol adjectiu. A aquest espectacle de pòrtland, oposem la imaginació de la represa, el regal de setembre, octubre, pel cap alt, que començarà, com totes les temptacions, molt abans de qualsevol sospita.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.