Turisme

A Liepaja, una ciutat costanera de Letònia, als turistes se'ls converteix en actors i se'ls sotmet a un simulacre molt realista de la vida al centre penitenciari local en temps de l'ocupació nazi. Els turistes, previ pagament del tiquet, participen en aquesta performance en el paper de víctimes, i els actors de la companyia de treatre/oferta complementària donen, així com poden, vida als botxins nazis. A Zanzíbar, els turistes poden visitar, també pagant "es tracta d'una excursió optativa", una escola primària irreparablement miserable, i, per mitjà d'un intèrpret, tenen l'oportunitat d'intercanviar unes paraules "quines?" amb uns nins negres sense gaire horitzons. En fi, si aquests dies anau a Tailàndia, us obsequiaran amb un preservatiu. Com veis, tothom cerca el seu model, tothom vol oferir un producte diferenciat, i en aquesta recerca no es manifesta el millor que pot donar de si això que ara en diuen la persona humana. La cobdícia, l'esperpent..., què té el turisme que desencadena les expressions més obscenes d'estupidesa i crueltat, que estimula dinàmiques tan destructives i banalitzadores? És cert que igualment activa grans potencialitats dels països, fins i tot de les cultures. Però hi ha un denominador comú, que és com una maledicció que arrossega aquest negoci: la gran matèria primera de la relació turística és la simulació. Els primers teòrics del turisme deien que aquesta activitat posaria en contacte els pobles dels diversos països implicats, i que aquest contacte generaria transvasaments culturals, faria viatjar les idees, etc. Ara encara n'hi ha que mantenen més o menys aquest discurs, però són els primers a saber que fan un exercici de cinisme una mica gropellut. No hi ha manera d'arribar a un país amb voluntat turística sense que aquest país se't presenti falsificat de dalt a baix, convertit ell mateix en show, en parc temàtic de si mateix. Imaginau per un moment com seria Mallorca i com seria la vida a Mallorca si haguéssim deixat que el turisme hi fluís a la recerca d'un paradís que fos com la verda Helvècia, sota el cel de Catània i amb el silenci i la pau d'Orient, és a dir com George Sand va veure l'illa. Amb els hotels que bonament haguéssim pogut fer i mantenir. I res més. Res no substituirà el paradís perdut, però és que, a més, no anam en camí d'atenuar els efectes de la seva devastació. Ans el contrari.