L'europeisme que sorgí del fred

Deu fer cosa de dos anys, servidor vaig aterrar a Varsòvia un dia d'aquests en què el fred de l'Est cau a plom sobre els cossos i les ànimes dels humans, dels animals, dels arbres, de tota cosa vivent. Vaig recordar en aquell moment que Polònia era al batiport de la Unió Europea i em vaig disposar a descobrir indicis de les aspiracions comunitàries en aquest país. Primer de tot, vaig haver de fer un esforç per treure'm del cap la imatge deplorable que de Polònia donava Federico Zeri a les seves memòries, Confés que m'he equivocat. Zeri odiava Polònia i assegurava que les dues úniques aportacions substancials d'aquest país a la cultura les havia fetes a través de la cultura francesa (Chopin) i anglosaxona (Conrad). Considerava el país d'un nacionalisme paroxístic i d'un integrisme catòlic que havia donat, en el figura de Joan Pau II, una mostra alarmant. Zeri, òbviament, es deixava endur pel ressentiment que havien deixat en la seva pell algunes experiències professionals poc satisfactòries. No es tracta ara de fer un llistat d'altres grans aportacions poloneses a la cultura, però, en fi, Gorecki, Gombrowicz, Lutoslawski, Wajda, Lupa, Polanski, Killar, Penderecki o Milosz (triats amb dues manotades), bastarien i sobrarien per invalidar la butilada de Zeri, tan intel·ligent d'altra banda. Tornant a l'estada a Varsòvia, vaig fracassar en l'intent de detectar fervor europeista en qualsevol possible àmbit de la vida pública. Més bé diria -dic- que en aquests àmbits s'hi exterioritzava quasi impúdicament una voluntat continuada i no ben reïxida de mimetitzar l'american way of life. (A més, el govern polonés s'alineava clarament amb els EUA de Bush en el que ja començava a ser la barbàrie contra Iraq.) Preguntant, preguntant, uns i altres veien la Unió com un ormeig per exorcitzar els perills interns d'involució i com una llunyana possibilitat de millores puntuals. La resta, deia tothom, és pura retòrica: si us en deixau convèncer, ho lamentam, haureu pecat de crèduls. El mateix sentiment, deien, circulava per tots els països de l'Est. Durant els anys de socialisme -d'aquell socialisme malignament qualificat de real-, el seu mirall no era la culta i vella Europa, sinó l'altre plat de la balança que la guerra freda mantenia en un cert equilibri, ço és els EUA. Bé, ara ens ho han dit clar, la classe política es vol integrar a la Unió, però als pobles els aclaparen qüestions més perceptibles pel tacte: exactament igual que a més de la meitat d'espanyols. Europa només sembla interessar a Malta, Xipre, Luxemburg i Grècia, països digníssims, però de dubtosa capacitat per sostenir els fonaments d'una Unió fiable. Només Europa pot tirar endavant un gran projecte polític que no interessa a gaire més gent que els professionals de la política. Europa sempre ha fet truites sense ous -i viceversa.