Dues dones

Paco Villar -col·laborador de El Periódico, autor de diversos llibres de investigació-, ens dóna notícies d'una mallorquina que va presidir els cartells del Teatre Apolo, l'any vint-i-set, en estrenar-s'hi una sarsuela basada en la seva vida. La sarsuela duia per títoLa Reina del Barrio Chino i va assolir un notable èxit. Estrellita de Palma és una altra paisana que també va veure's anunciada amb lletres grosses, a la cartellera del Paral·lel. I potser n'hi ha alguna altra, no ho sé. Blanquita de Parma va intentar l'aventura barcelonina, però ignor si va aconseguir que els empresaris la tenguessin en compte. A la primeria del segle passat, hi va haver una mallorquina que va sortir catapultada, del Paral·lel, cap als despatxos amb catifes i criat a la porta. Era Catalina Gayà, una santjoanera d'origen humil que aterrà a Barcelona i va obrir una botiga de planxar roba en el cor del Paral·lel. Si més no, la part coneguda de la seva biografia comença així. Casada posteriorment amb Emiliano Iglesias, lloctinent de Lerroux, iniciaren, ambdós, un irresistible ascens social. Iglesias era un advocat abrandat, de caire populista, que no va dubtar a defensar la innocència de Ferrer i Guàrdia en relació a l'atemptat perpetrat per Mateu Morral contra Alfons XIII. Més endavant, la seva vida pública va fer molts de tombs i el seu nom va veure's implicat en mil i un escàndols de tipus polític i financer. El 14 d'abril de 1931, en proclamar-se la República, va ocupar l'edifici del Govern Civil, d'on el va fer fóra la gent de Lluís Companys. Va ésser el seu descrèdit definitiu, la mort del conductor de masses que havia estat temps enrere. Aleshores va emigrar a Mèxic, encara que retornaria a Espanya i s'instal·laria a Madrid quan Franco ja havia donat la guerra per acabada. Però si la seva vida política es caracteritzava pels alts i baixos, la seva economia havia mantingut una línia ascendent, en bona part atribuïble a les virtuts empresarials de la seva esposa. El matrimoni havia invertit una fortuna en finques de lloguer, cinemes i locals comercials. Tot, a Barcelona. En morir Emiliano, sense descendència coneguda, Catalina va convertir-se'n en propietària única. Residia a Madrid, en el Paseo de la Castellana, amb Juan de Juan, un cantant melòdic, també santjoaner, al qual protegia. A la postguerra, Catalina Gayà va fer-se un lloc entre l'aristocràcia del franquisme. Freqüentaven ca seva militars, banquers i nobles estantisses. Ramón Areces, el propietari de El Corte Inglés, solia compartir la seva taula un cop per setmana. Encara ara, és una figura enigmàtica, Catalina Gayà. Les feministes de Sant Joan, reunides en el col·lectiu Teranyines, li han dedicat una mes en el calendari de l'any actual, il·lustrat amb diverses dones del poble. I tenc entès que algú n'escriu la biografia. Ja li avanç que l'esper amb interès. Va ésser una dona calculadora, acostumada a moure els fils del poder des de l'anonimat. La Reina del Barrio Chino, en canvi, va dur una trajectòria diametralment oposada a la de Catalina Gayà, però igualment interessant. A mi em fascina. Nomia, la Reina, Maruja Guerrero de Molina i havia nascut a Palma l'any 1909. Maruja Guerrero o Maruja tot sol per als amics -llegiu Historia y leyenda del Barrio Chino, de Paco Villar-, era una al·lota culta. Parlava anglès i francès i tenia estudis de piano. Filla d'un militar d'alta graduació, el seu aterratge al Barrio Chino barcelonès és un misteri, tot i que ella ens dóna les pistes per a desvetllar-lo. En una entrevista publicada a Barcelona Gráfica, afirma: «El vicio no se cura, es una enfermedad mental». S'allitava amb qui fos per un duro. I duia trenta ganivetada en el cos, conseqüència d'infinitat de bregues en els caus de la marginació. A Antología Poética del Barrio Chino, el poeta Abel Iniesta li dedica uns versos que podrien ésser la lletra d'un tango. Diuen: «Maruja, la peregrina/ que enferma de cocaína,/ barragana de un ladrón/ tiene un trono en cada esquina/ y un vasallo en cada hampón». Va morir a la postguerra, pobra i envellida, en els carrers que mai no va voler abandonar.