Altres mons: el xaragall de na Vidala

Aquella nit dormia malament. Vaig sentir tocar a la porta, feia molt de fred, i a més aquella contrada era molt més reconsagrada que la resta del poble, hi havia com un corrent gelat que passava per allà davant -«això és es xaragall de na Vidala», havia sentit a dir sempre a la padrina vella-. Toca que te toca: «Obriu, en nom de Déu!». Era una veu de dona, que vaig reconèixer, en ser darrere la porta i treure el forrellat.

Era na Xima Bonjesusa. «Ajuda'm a estirar el vedell», em va dir aquella espècie de persona que estava barallada amb nosaltres, coses antigues de família que s'havien heretat -es traspassen també les bregues d'altre temps-, però davant la porta de la casa, la vaig veure com a desesperada.

Em vaig tirar per damunt un gec, com un capot gruixat. No hi havia ningú pus a la casa, la meva dona i els meus fills havien quedat a Palma. La ciutat em semblava ara tan lluny, ella volia anar al Teatre del Mar i els dos al·lots, de marxa pel barri antic. N'Amet, el moro que fa les feines de foravila, era a visitar la seva família a Nador, al nord del Marroc.

El vedell no sortia, estira que t'estira... I no hi havia manera, la dona aquella amb els dos braços dins el trau de l'animal. A un moment donat, remulls de suor, de pixum, que sortia calent, mesclat amb sang i altres sucs, me diu: «Atura't. Dóna'm aquell ganivet». Li don una ganiveta que feia un palm i mig de fulla, i d'un tall al coll matà la vaca. L'animal estirà els potons, dos o tres pics, rebentada de cansament com estava, en no haver pogut fer el seu vedellet.

-«Així li farem donar sa sang i podrem aprofitar sa carn... i a lo millor salvarem es fill».

Talla que te talla, a ganivetades, li obrí el ventre i de dins un sac, com de tel de sagí, treu el vedell, remull, feia com a fum. L'animalet es posà a moure les cames d'una manera absolutament desordenada. Era viu.

Avui de bon de matí, fa dues setmanes de la feta, l'he vist pasturar a la vela de l'alfals prop del torrent, quan amb el cotxe partia, de quatres, cap a l'aeroport, havia de ser a Lisboa l'horabaixa, sens falta.

A partir d'aquell dia, d'aquella nit hauria de dir, ens vàrem fer com més amics amb aquella dona a qui mai havia tengut massa esment, almanco ara ens saludàvem. Li vaig agafar un respecte gros, mai l'hagués imaginada amb el coratge de matar un animal de quatre-cents kilos, i ella em mirava, també d'una altra manera, com que dir: «El dia que m'hagis de menester, basta que ho diguis...».

Dins l'avió no em podia treure del cap el perfil subtil de la frontera entre dos mons tan diferents i tan a prop l'un de l'altre. Un, quasi atàvic, espipellat només per la modernor, i un altre, el nostre, que li dóna l'espatlla, i que creim que és el vertader. De tant en tant, un fet com el que em passà o dones com na Xima, ens retornen, d'un sol cop, a les litúrgies severes de la mare natura. Basta travessar el xaragall de na Vidala.