País, cultura, literatura, Guadalajara

És cert que des de les Illes Balears ens emmirallam en Catalunya. Sobretot en tot allò que afecta llengua i cultura. D'aquí estant, sempre hem dit que Catalunya es mou. És un elogi. Malauradament no sempre es mou en positiu. Ara també es mou, encara que no ho fa per endavant. Més aviat tastaneja. De moment, els Carod, Bargalló i Puigcercós, comencen a experimentar les dificultats que comporta mantenir un equilibri digne entre el sou i la coherència. El PSC els posa a prova. Zapatero ha tornat d'Europa amb la botella mig buida. Afirma que ha pogut aconseguir la traducció al català de la constitució europea, tot un èxit. De la consideració d'idioma oficial que havia promès a Puircercós, res de res. Tanmateix, Bargalló n'ha quedat satisfet. Amb dirigents com Bargalló, ERC ha d'anar alerta a patir l'efecte gasosa. És a dir, en destapar-se té molt de gas, però en dos minuts ja està esbravada. Pateix, ERC, l'efecte gasosa? No ho sé. Això sí, en dóna símptomes. Si Carod recupera el llenguatge preelectoral que tants de vots li ha donat, enviarà Bargalló a comprar-se mitja dotzena de corbates, i aprofitarà la seva absència per fer saber a Zapatero que si no garanteix els nostres drets lingüístics no té sentit el fet de donar-li suport en el parlament espanyol. De moment, però, no du camí de recuperar-lo, al llenguatge sincer que el caracteritzava, potser perquè té por d'ésser acusat de posar en perill la governabilitat del Tripartit i, sobretot, de torpedinar un ideal de progrés que ens ha d'apropar al cel. Aquest ideal el representen Maragall, Mieras, Montilla, Chacón. Em deman si aquesta gent forma part de les nostres icones. Supòs que no. Abans d'ells hi trobarem Mario Cabré, que a l'Espanya franquista ens recitava «Flors del Calvari» o «Aires del Montseny», la qual cosa suposava un acte d'afirmació catalanista del tot meritori. Malgrat ésser torero, amant d'Ava Gardner i bon vivant, aquests socialistes no han demostrat un amor tan gran com el seu envers la nostra cultura. Caterina Mieras ha citat una sentència del mestre Llull, però l'encabeix en un article en castellà (l'he vist publicat a La Vanguardia i Ultima Hora, dos diaris que admeten col·laboracions en català). La Consellera de Cultura de la Generalitat opta per donar-nos -en castellà, insistesc-, les seves explicacions sobre les desavinences respecte a l'IRL, entre el govern que representa i el de les Illes Balears. Atenent-nos a la normalitat amb què Mieras fa ús del castellà, és lògic que Zapatero no prengui gaire en consideració les nostres pretensions d'aconseguir que el català sigui llengua oficial a Europa. I si no hi pren, en consideració, la llengua, que és allò que ens defineix com a poble, no cal dir que perden consistència alguns dels altres temes dels quals Carod havia fet bandera electoral. Montilla acaba de dir públicament que el PSC no està disposat a alinear-se al costat d'ERC i d'IC-Els Verds en dues aspiracions que a priori eren irrenunciables: les seleccions esportives catalanes i el retorn dels papers de Salamanca. Pel camí que ha emprès, Montilla desmuntarà Catalunya i el catalanisme més aviat que Felipe d'Anjou. Maragall ni se n'adona. I si se n'adona, no en fa cas. Mentrestant, Mieras anuncia que la presència de la literatura catalana a Guadalajara està més que garantida. No ha acabat d'aclarir-nos si disposarà d'un pavelló propi o si esdevindrà un apèndix de la cultura espanyola en un pavelló espanyol, tal com suggeria, fa uns dies, la Ministra Carmen Calvo. Potser no es troba en disposició d'aclarir-nos-ho, perquè no ha parlat amb Montilla, que és l'encarregat de decidir quin dia ha de fer demà. En qualsevol cas, si ERC no pega un cop de puny sobre la taula, és probable que la representació de la cultura catalana se centri en la promoció de Dalí, en la reedició castellana de l'obra completa de Juan Pla, que cau d'allò més bé al Rei d'Espanya, i en la publicació d'alguns treballs sobre El Quijote, no endebades hi surt Barcelona. I coses, és clar, de Buenafuente i altres autors mediàtics, d'aquests que fan emmalaltir d'enveja els tòtems de la literatura actual. Guadalajara és una porta que se li obri al món, a la cultura catalana. Malauradament, el Conseller Fiol ha sentit la crida de la responsabilitat i està disposat a participar-hi. De moment, ja du un grapat de dies reunit amb els seus col·laboradors més propers i, entre tots, encara no han enllestit cap projecte. Possiblement parlen de Costa i d'Alcover, però és ben segur que rebaixaran l'oferta balear substancialment, de manera que pugui ésser assumit pel seu electorat. Potser acabaran ofertant un torneu de truc entre mallorquins i mexicans, i un concert de Miguel de Villa (de Vilafranca, amb el topònim castellanitzat), que és aquell vilafranquer que, als anys seixanta, va aconseguir notorietat cantant ranxeres. La cançó Guadalajara figura en el seu repertori. Jo diria que la canta més bé que Pedro Infante, que ja és dir. Així, amb una mica de bona voluntat, l'aportació balear es pot entendre com una nota de color dins una literatura catalana descolorida, d'ençà que Salvat-Papasseït se'n va dur tots els colors. Guadalajara ens ha agafat en un mal moment (sempre que ens toca créixer, algú ens empetiteix). Ara per ara, la cosa no dóna per a més.