Dinar amb amics

Tenc la sort de poder dinar, de tant en tant, amb amics divertits i capaços d'observacions molt més pertinents que les que jo pugui amollar en la meva col·laboració setmanal. I no és que la conversa sigui especialment formal o triada, sinó que sol començar, com totes, demanant al més «afortunat» (en aquest cas jo) com li va el mal d'esquena. Continua, després, amb alguna consideració relacionada amb el menú o amb les preferències gastronòmiques de cadascú. D'aquí, dijous passat, desviàrem l'atenció cap als sabors amargs, que Climent Picornell considera herència jueva, provinent de l'obligació imposada per Déu de menjar herbes amargues en memòria de les amargors de l'exili i de la fugida d'Egipte. Això va dur a la fina distinció entre poncirs («pomelos») grocs i rosats, aquests darrers menys amargants. I, amb els poncirs, arribàrem a la proposta d'una salsa feta amb alvocats esclafats dins un morter i un raig de tots els cítrics disponibles (taronja, poncir, llimona...) amb la inclusió destacada de la taronja agra. Amb una mica de sal, pebre bo i mostassa ara resulta molt apropiada per acompanyar els espàrrecs torrats o bullits, o, en qualsevol cas, per substituir la maonesa o l'allioli. Naturalment, de la gastronomia havíem de passar, un moment o altre, a la política, i la incògnita del futur fou un tema recurrent: hi hagué acord en la semblança que hi ha entre el final de l'aznarisme i el final del franquisme. Jo vaig recordar, perquè la vaig trobar pertinent, la reflexió d'Heribert Barrera arran del referèndum de la Constitució. Barrera reconegué que entre la dictadura i el règim constitucional, acceptablement democràtic, no hi podia haver dubtes en l'elecció, i per això els catalans no podien votar negativament. Tanmateix, però, la nova Constitució no reconeixia els drets nacionals de Catalunya, i aquest dèficit important aconsellava no donar-li el vot afirmatiu. Aquesta fou l'explicació senzilla i clara de l'abstenció d'ERC. Ara, si fa no fa, ens trobam amb els propòsits del PSOE igual que ens trobàvem l'any 1978 amb els preceptes de la Constitució. Malfiam del present i del futur, però no volem, de cap manera, tornar al passat. I el present és, certament, una mica complicat. Moltes vegades va bé, per entendre'l, intentar posar-hi una mica de distància per així abastar una perspectiva més ampla. I això em fa recordar que a principis dels vuitanta va aparèixer un llibre (fa poc n'ha aparegut un altre de semblant) que demostrava que el protagonisme polític i econòmic no sortia mai del cercle tancat d'algunes dotzenes de famílies catalanes (fins i tot el PSUC complia aquesta regla: Rafel Ribó era fill del secretari de Cambó). Això explicaria la fragilitat dels lideratges de Colom i Carod, externs a aquesta aristocràcia consolidada del poder català, i, per tant, tolerats però no acollits a la xarxa de relacions que tenen teixida els que han comandat sempre. Això també explicaria l'extraordinària capacitat de l'exconseller convergent Joan Maria Pujals de mantenir-se en el càrrec de president de l'Institut Ramon Llull després del canvi de govern. I és que, a més de convergent, és nebot de Joaquim Nadal, l'home fort del PSC dins el tripartit. Sense aquestes tranversalitats no s'entenen moltes coses de la política ni, ben especialment, la peculiaritat de l'anomenat «oasi català». Però, francament, aquestes frivolitats tan explicatives surten més llatines davant una rasca de grappa que davant un full de paper en blanc.