Ecologia política

Artur Mas, el candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya que va obtenir més vots en les darreres eleccions al Parlament català, aviat ocuparà un càrrec de nova creació, el de cap de l'oposició, que tendrà remuneració de conseller i tractament d'honorable. Les bones idees convé que siguin copiades, sobretot en països mancats d'iniciativa o d'inspiració. La creació d'aquest càrrec, que els catalans també han copiat del Parlament britànic, per exemple, és una d'aquestes manifestacions de maduresa democràtica que convé remarcar, sobretot quan en el conjunt de l'Estat s'ha parlat tant i amb tant de fonament de dèficit democràtic. Aquesta legislatura no serà fàcil per a ningú, tampoc a Catalunya, on el govern del tripartit encara està convalescent dels greus traumatismes causats per un accident en terres de França. Aznar, pel seu costat, s'havia mostrat fervent partidari d'aïllar-se políticament com més problemàtica era la situació. El final del seu mandat ha estat llastimós. Crec que ni els seus enemics més ferotges han pogut alegrar-se de les circumstàncies deplorables en què ha hagut de deixar el Govern espanyol. Ha estat un president aspre, despectiu, de mala jeia. La seva actitud amb els adversaris sovint ha resquillat la grolleria. Rodríguez Zapatero ha anunciat un nou estil de fer política, en el qual l'oferta de diàleg haurà de ser un element decisori. És una incògnita la resposta de Rajoy a aquesta nova situació, no sabem si sabrà adaptar-se al diàleg constructiu després de tants d'anys al costat del seu mentor. En qualsevol cas, seran menester moltes tones de bona voluntat, i de bona voluntat ben visible, per arribar a construir un país habitable, una atmosfera respirable. Estava tot molt contaminat. El gest del govern de Catalunya manifesta la voluntat de contribuir a millorar l'ecologia política. És clar que allà es parteix d'una situació ben diferent de la d'aquí o de la del conjunt de l'Estat. N'és una prova irrefutable el fet que el nou govern català no ha tengut cap necessitat de rentar la cara a la televisió pública autonòmica, amb la qual cosa es reconeix implícitament que aquesta televisió estava comandada amb criteris de professionalitat molt estrictes. El canvi ha pogut mantenir el paisatge humà de TV3 i el panorama sonor de Catalunya Ràdio. És difícil imaginar Urdaci omplint la pantalla de TVE d'aquí a mig any. Més que res, és que fa cosa. Però hi ha molt més que manies. El pobre senyor Urdaci ha esdevengut una espècie com de representació de tot allò que demanda una regeneració en profunditat. Bé, ja ho veurem.