La deserció dels líders

Tothom sap que la intenció de Jaume Matas era, fins fa poc, desertar de la política balear per anar-se'n a Madrid a fer-hi les Amèriques. Era la deserció més clara i anunciada. Fins i tot, segons les bugaderies polítiques més ben informades de Ciutat, només era un president virtual perquè les principals responsabilitats ja eren cosa de Rosa Estaràs. No és, però, aquesta casta de desercions exageradament explícites les que més m'interessen. Concretament, a Unió Mallorquina i al PSM pateixen, crec, un procés de deserció política dels seus líders molt més fonda i decisiva que la simple migració territorial que tenia pensada Jaume Matas. El contingut de la negociació d'UM amb el PP per formar els governs de Mallorca i de la Comunitat Autònoma és la demostració fefaent de la renúncia de la presidenta Munar a qualsevol projecte ideològic (en aquest cas projecte nacionalista, si és aquesta la seva ideologia). Vaig proclamar en el seu moment, per contrast amb el comportament d'UM, que ERC a Catalunya mostraria què ha de posar damunt la taula un partit nacionalista a l'hora de formar govern: naturalment, ERC ha exigit al PSC que asseguri una actitud positiva del PSOE en els temes que són vitals per al país, la reforma de l'Estatut i la millora del finançament autonòmic. UM, en canvi, va exigir, com a peces principals, les cadires del Consell i el segon cinturó. Res que implicàs un compromís del PP de Madrid, que era qui tenia la clau per corregir els nostres grans dèficits identitaris i d'autogovern. Ans el contrari. Aquestes circumstàncies feren aparèixer un escandalitzat sector crític dins el partit i el rumor, a fora, que Munar només pretenia aprofitar aquesta legislatura per fer calaix i, si després la presidenta ho havia de deixar estar i UM s'havia de fondre dins el PP, idò tal dia faria un any. En qualsevol cas, aquesta solució ja s'havia experimentat en temps de Gabriel Cañellas i havia resultat passablement confortable. «Després de mi, el diluvi». És una expressió del general De Gaulle que molts de polítics tenen al cap però no gosen amollar-la. I, certament, les coses poden no ser tan senzilles ni tan perverses, però la literalitat de l'acord de govern publicat per PP i UM no permet descartar aquesta interpretació de les intencions últimes de Munar. Per adoptar decisions tan allunyades de la ideologia d'UM (nacionalista, tal com proclama), és necessari tenir-ne una concepció gairebé patrimonial i que la docilitat dels militants ho comporti. Se sol arribar a aquesta concepció patrimonial del partit després de molts d'anys de comandar i d'aprofitar el poder per crear una xarxa d'interessos i complicitats que atorguin carta blanca al líder. I això és, també, si fa no fa, allò que passa dins el PSM. Sembla talment que, després de tres derrotes consecutives, aquest partit hagués renunciat a la possibilitat de redreçar el rumb. Objectivament, només li queden dues possibilitats: o cercar alternatives o la rendició. Els seus líders proclamen la primera, però realment han adoptat la segona, que, a més, té la virtut de permetre a Mateu Morro i a Pere Sampol mantenir el control del partit i sobreviure políticament. La coalició estable del PSM amb Esquerra Unida no és altra cosa que la deserció de Mateu Morro del front nacionalista. Es deu pensar que així, a la rereguarda, salvarà l'estructura i les finances del partit. Pus derrotes! El nacionalisme ha rescatat ERC de la desaparició, i el PSM es vol salvar afeblint-lo. La celebració de «l'èxit» de l'acostament als comunistes no és una prova de curtor, tal com equivocadament diagnosticava Llorenç Capellà, sinó l'escenificació del primer acte de la continuïtat d'aquesta coalició que, si hagués «fracassat», s'hauria de revisar. La solució és decretar-ne l'èxit. A canvi que deixa el PSM Mallorca sense una opció electoral nacionalista? Els interessos, en aquest cas, són coincidents amb els que serveixen per diagnosticar el comportament d'UM: assegurar, dins una llista conjunta amb Esquerra Unida, tres diputats al Parlament, un parell de regidors a Ciutat i unes quantes batlies a la Part Forana. És a dir, algunes cadires. I les bases del partit ho consenten; inexplicablement, si no és que hi ha una adhesió sectària i cega a les directrius de la cúpula. Tanmateix els líders, tant d'UM com del PSM, dissimulen tant com poden les seves desercions i, d'aquesta manera, hem vist com UM ha fet una bona campanya nacionalista a les darreres eleccions espanyoles i veurem com el PSM intentarà ficar-se dins una coalició ben nacionalista a les europees. Maniobres de distracció que no comprometen gens els vertaders objectius. Maquillatge pur. Rentat de cara per convèncer incauts. Per part d'UM, l'eficaç Josep Lliteres i altres càrrecs executius han de fer impossibles per mirar de redreçar la imatge del partit que tan malparada va quedar amb la deserció nacionalista de Munar a l'hora de fixar les condicions de l'acord amb el PP. Per part del PSM, la impostura d'utilitzar unes eleccions de tercer ordre, les europees, per emmascarar la seva deserció quan, tanmateix, està ben clar que només va acudir amb convicció a les primeres convocatòries, quan es va entendre amb la gens nacionalista Euskadiko Ezquerra. Fins i tot és possible que el PSM accepti figurar a la mateixa coalició europea que UM: ja em direu si això no significa que aquesta vegada van de verbes! I ara, justament ara, a les passades espanyoles, és quan l'ERC de Mallorca ha aconseguit entendre's amb el PSM. Deu ser que la deserció dels seus líders va començar abans, i per això ja no n'hi queden.