Efectes col·laterals

La ressaca de l'11M té efectes perniciosos. La barbaritat de l'atemptat ha descomptat criminalitat a ETA perquè, malgrat sigui des del subconscient, posam escalafó a la barbàrie. Greu error: ni tenen més dret a matar els que juguen en camp propi, malgrat que al crim no li afegeixen la vergonya d'excitar la xenofòbia, ni la quantitat dignifica els darrers en el rànquing. Hem d'anar vius i no caure en aquests paranys. La violència escarrufa i corprèn més com més morts ofereix als déus de la irracionalitat, però ni és més lícita ni menys condemnable ni pot trobar justificacions sigui quina sigui l'aritmètica dels morts. Però així com no hem d'oblidar que tots són assassins, també convé tenir present els morts considerats efectes col·laterals pels que sí estableixen diferències entre els criminals. No s'és més innocent per ordenar una massacre des d'un forat en una muntanya d'Afganistan o des de la caserna de l'estat major d'un exèrcit d'ocupació. Convé recordar-ho, perquè si noltros ho oblidam, no ho obliden els que se'n senten víctimes. Llevonces, el nostre oblit és el seu argument, la seva raó.

Així com hem arribat a creure, erròniament, amb la incapacitat etarra per aquest grau de terror -que només és tècnica i no moral-, no hem volgut recordar pàgines negres. Aquests dies s'ha dit fins a fer-ho cantarella que l'atemptat de Madrid ha estat l'acció terrorista més greu i sanguinària de la nostra història i no ho crec. O no cercava aterrir la població civil -definició de terrorisme- el criminal bombardeig de Gernika, el 27 d'abril de 1937, per l'aviació nazi, aliada de l'exèrcit franquista? Mai s'ha sabut la xifra exacta de morts, però la destrucció, la mida de l'atac i el mateix fet de l'obscurantisme sobre el balanç de víctimes, asseguren la grandària de la matança. No és per restar valor -ja hi tornam a ser en l'escalafó dels sentiments- al carnatge bàrbar de l'11M, sinó perquè cada cosa que s'oblida es corr el risc de repetir-la. Cada vegada que la desgràcia ens corprèn, el neguit ens ennigula el pensament i acceptam com a bones les fites que se'ns reparteixen com a píndoles contra el dolor. Deu ser una píndola enorme, una dosi descomunal, la que ens va lligar el dolor amb una única bandera. No m'agrada cap de les respostes que trob a la pregunta de per què no vàrem veure quadribarrades amb el llaç negre de dol, ni a les manifestacions ni a les balconades. Com que sé del dolor de tothom i no puc acceptar la por com a motiu per amagar els sentiments i les seves representacions, malgrat que hem sabut d'insults als nacionalistes el mateix dia de l'atemptat, he de pensar en la patrimonialització dels símbols, una altra vegada. Això sí que ha estat un efecte col·laterade la majoria absoluta o de com s'ha gestionada. De com s'ha exclòs el diferent, de com s'han apropiat de l'Estat, dels seus símbols i de les seves institucions. I pos Cardenaper actual testimoni....