Quadern de viatge

Més creïble era el fet que la seva mare, d'ofici matancera, parís amb bata, atesa la circumstància que trencà aigües mentre netejava els budells d'una porcastra. Digueren que els àcids de les llimones o la pestilència dels budells del ventre precipitaren el part d'un embaràs que tots esperaven passat Nadal i just tombava mitjan novembre quan els dolors feren acte de contracció i l'hagueren d'ajeure damunt la banqueta de fusta i avisar d'urgència la comare, una dona agra i petita, endolada d'ungles i roba, que demanà un davantal net, dues brulloles d'aigua tèbia de la caldera d'aram, preparada a la foganya per coure varies i camaiots, i un tassó d'herbes seques del matador per trempar el pols i no esguerrar l'execució del rescat del nadó. Nina i bata vingueren d'anques i l'operació fou complicada, però sortosament ambdues criatures sortiren condretes i ambdues suraren. Conten les males llengües del poble que usaren la placenta a les matances, que la posaren a la pasta de botifarró. Aquest punt mai no es pogué confirmar, però tothom coincidí que aquell any els botifarrons havien sortit més bons.

La realitat, com sempre, era ben lluny de la imaginació i la xafarderia de la gent, car la bata la hi havia feta, als quinze o setze anys, una modista coneguda de la mare, una dona prima com un fil de cosir que sempre feia olor de botiga tancada, amb un escapoló sobrer d'una peça passada de moda. Li havia pres les mides amb generositat, la modista, amples les cises sota les aixelles i als pits i malucs no havia escatimat un pam, per si de cas un dia la carn rebentava i omplia tot aquell sobrant de tergal estampat de corral o de jardí, amb el floratge badat a les mirades impúdiques dels homes. I quan el cos ocupà tot l'espai disponible, i encara més, els homes guaitaven la tebior de la popa que volia expandir-se per l'escletxa de l'escot, vessar a lloure per les ferides de la botonada, traus que es badaven amb la pressió d'un format que ultrapassava la talla.

Realitat o ficció, el cas és que els qui conegueren aquells dona, només la conegueren amb aquella bata. En el poble, dona i bata eren tot u i quan els veïnats deien Joana, tant es referien a la bata com a la dona que l'ocupava, tal era la personalitat de la vestimenta i la perfecta comunió entre els dos éssers. Tampoc no sé si és cert del tot, però diuen que en una ocasió l'operaren de la bata o amb la bata, que no es posen d'acord sobre aquest punt, encara que la bata tenia, en el costat dret, una incisió amb sutura de repunt. Diuen, també, que malgrat restà fadrina, un jardiner tingué cura tota la vida dels dos jardins, d'ambdós s'ocupà amb discreció i mestria. I encara més: el fosser, un home que beu per recordar els noms de tots els morts que guarda, assegura que l'enterraren amb la bata, que el cos de la dona amb el temps es descompongué i que tirà els ossos a l'ossera per fer lloc a la tomba, però que la bata restà incorrupta, talment el primer dia. Davant un tal prodigi de la naturalesa, uns fidels han promogut nomenar la bata beata, però la Santa Seu no veu amb bons ulls aquesta causa. Això no obstant, circulen pel poble, de forma clandestina i en veu baixa, uns goigs en llaor de la santa Bata, a la qual atribueixen no menys de dos miracles en forma de guarició de desnonats. Mentre s'inicia el llarg i difícil camí cap a Roma, car la bata no era numerària de l'opus, uns devots, beneficiats amb prodigis menors, com és ara alleujar una afecció violenta de diarrea verda o recuperar-se d'un desamor senil, capten per proveir de recursos el relator que incoa la causa.