El fum d'ERC

Des de la mateixa nit de les eleccions catalanes, els pocs militants d'ERC a Balears estaven com en el cel. No s'ho creien. Aquells resultats tan espectaculars, per molt que s'haguessin produït a un altre lloc sense cap connexió sociològica amb Balears, sabien que afectarien anímicament la cúpula dels altres partits. Sobretot el PSM, partit que estava immers en una profunda depressió postelectoral. Aquesta circumstància els donava espai ideològic potencial. No vots, perquè aquests només se tenen i se demostra tenir-los en les eleccions, com és obvi. Però sí que obria a ERC una possibilitat d'intentar sortir de la marginalitat política. Tothom ho va entendre així. De sobte, d'un dia per un altre, el protagonisme dels republicans se va elevar fins a cotes increïblement altes. Basta recordar les dues pàgines d'entrevista al seu responsable orgànic a Balears en el mitjà més proper al PP. No era cap casualitat. Ni tampoc gratuït. En el PSM preocupava ERC. Per Nadal, un membre de l'executiva local de Palma, dels que més treballaven, i que havia tengut un paper important en l'elecció de Pere Muñoz com a candidat el juny de 2002, confessava el seu absolut desencís davant la situació i la convicció que ERC els menjaria una part considerable de vot a les pròximes eleccions de 2007 per poc que sabessin jugar. Encara que l'anàlisi pogués ser exagerada, el sentiment que denotava era el rellevant. I a ERC ho sabien. Durant gairebé dos mesos actuaren amb el que pareixia una estratègia clara: adquirir protagonisme mediàtic, social i polític. Els funcionava. Les negociacions de la coalició Progressistes els donava la interlocució de partit diguem-ne normal, infinitament per sobre dels 1.667 vots recollits el 25 de maig.

Però el gener, tot va canviar. Les lògiques discrepàncies i tensions de la recta final en la confecció de la coalició pareixien dur a un trencament d'ERC amb el PSM. Era el que, objectivament, interessava a ERC. I era el que el PSM no volia de cap manera. La raó, la mateixa, però per interessos contraposats. Atès tot el protagonisme adquirit, s'havien creat les condicions millors com perquè ERC se presentàs tota sola el 14 de març. Els pocs vots que sempre havia tengut segur que serien molts més en aquesta ocasió. Encara que la xifra final pogués ser quantitativament poc rellevant, qualitativament podia ser una passa immensa, perquè situaria ERC en el mapa polític balear. El PSM, per la mateixa raó, ho temia. És significatiu que en el consell polític d'aquest partit, el gener, que donà llum verda a la coalició, se decidí un sistema de candidatura que a la pràctica deixava ERC sense candidat, però llavors la comissió executiva, amb una de les hàbils jugades de Mateu Morro marca de la casa, rectificà i convocà un consell polític extraordinari per encabir els republicans a la candidatura. Perquè no se volia, de cap manera, una ERC tota sola que pogués aprofitar l'efecte de Catalunya, sinó que el que se volia, com és lògic, era neutralitzar-la, i la coalició era l'instrument.

Incomprensiblement, o no tant atesa l'experiència de Morro, els d'ERC se menjaren l'ham. La conseqüència: des del moment en què ha fet part de la coalició Progressistes, ERC és com si no existís a Balears. A ningú ja no li importa. Altra cosa és l'interès que desperti Carod i les seves maniobres a l'obscuritat, o la mateixa ERC a Catalunya. Però aquí, tots solets han apagat el foc que els resultats al Principat havien encès. O potser serà més pertinent dir que les flames que allà havien provocat un incendi polític de tal intensitat com que a Madrid fins i tot arribava la calentor, a Balears l'únic que arribà va ser el fum.