Salvador Puig Antich (les darreres hores)

Quan la claror del matí s'insinuà a través del finestró inabastable que deixava a penes albirar un diminut tros de cel, es despertà i es posà a llegir -Proust, Rimbaud...- i, potser, a traduir Homer o Virgili. A voltes, emperò, alçava els ulls i es perdia molt més enllà dels murs del presidi, on a cada instat se li feia present que el seu destí era en una cruïlla i que no seria ell -malaurada hora!- qui prendria un camí o un altre.

A voltes el pensament sortia a vaguejar pels territoris de la memòria: les relacions inexistents amb son pare, glaçat per sempre més per la por, condemnat també, ell mateix, a mort i indultat després en els primers actes de la repressió franquista de la postguerra. La mare, de profunds sentiments religiosos, alegre i solidària, traspassada feia un any. El germà Quim, metge als Estats Units. Les germanes Imma, Montse, Carme i la petita Merçona (13 anys), que tant d'escalf li havien dut durant els mesos de presidi. Els estudis, primer a La Salle Bonanova, d'on va ser expulsat per pegar un mestre que havia ridiculitzat un condeixeble seu un xic disminuït mental. Després, l'internat als Salesians de Mataró, d'estricte i insuportable disciplina. I, finalment, el preuniversitari nocturn a l'Institut Maragall, on conegué Ignasi Solé Sugranyes i Xavier Garriga i, a través d'aquests, Santi Soler Amigó, l'ideòleg del grup, d'influència decisiva en Salvador a l'hora d'introduir-se en la política i la militància.

A les darreries dels anys 60 i principis dels 70 ningú -i, més que ningú, un jove, vibrant, idealista i gens acomodatici- no es podia sostreure al poderós influx de la que s'anomenà la Revolució de Maig del 68 o, simplement, el Maig del 68, un fenomen espontani -llibertari, antisistema, antiautoritari...- del qual encara s'analitzen les causes, protagonitzat, amb la utopia com a límit, pels estudiants francesos, que prengueren durant un mes els carrers de París i feren trontollar seriosament la V República. Al final del trajecte, retornades les llambordes al seu lloc, la frustració i el desencís i, de bell nou, el regne de la pacífica normalitat benestant. Tanmateix, d'aquella onada de llibertat fugissera, que duia cavalcant la idea que era possible canviar radicalment les coses si es posaven els mitjans per fer-ho, cadascú en tragué unes conseqüències. I Salvador i els companys que integraren el MIL (Movimiento Ibérico de Liberación), amb les seus operatives a Tolosa i Barcelona, sustentats ideològicament en el consellisme, el situacionisme i l'anarquisme, i connectats amb alguns dels maquis instal·lats a la Catalunya nord que s'havien enfrontat amb el franquisme acabada la guerra civil, arribaren a la lluita armada, al convenciment que s'havia de constituir un grup d'agitació revolucionària que prengués al capital allò que la classe obrera necessitava per emancipar-se. D'aquí els atracaments als bancs per obtenir fons, que s'estengueren des del juliol de 1972 fins a l'agost de 1973, en què el grup -víctima de la pròpia imperícia i del setge policial- acordà dissoldre's. D'aquí la posterior detenció -la tarda del 25 de setembre de 1973- de Salvador i Xavier Garriga. D'aquí, el tiroteig a l'interior del portal número 70 del carrer de Girona, gairebé cantonada amb Consell de Cent. D'aquí el sotsinspector Francisco Anguas mort, en terra. D'aquí Salvador ferit de bala a la mandíbula i a l'espatlla esquerra i amb cops de culata a la zona occipital veient com se li apropava un policia que li posava una pistola al cap.... D'aquí l'hospital, la presó, el consell de guerra i la condemna a mort.

Hem de tornar a la cel·la d'aïllament. Era divendres. I els divendres el Consell de Ministres es reunia. Franco, el dictador sanguinari, estava decrèpit. Amb ell, el règim es descomponia sense remei. Però la vida de Salvador era a les mans d'aquella reunió al voltant d'una taula que presidia Carlos Arias Navarro, conegut per la seva vessant de despietat repressor, i de la qual feien part ministres que pocs anys més tard foren alguns dels protagonistes de la transició democràtica, com Pío Cabanillas, el portaveu, i Antonio Carro. A l'ordre del dia hi havia tres penes de mort que el Govern podia commutar, o confirmar amb la fórmula sinistra del enterado. En últim extrem, que Salvador seguís viu podia dependre només del fet que Franco volgués aturar l'execució amb l'exercici de la prerrogativa de gràcia.

Aquell migdia no hi hagué l'habitual roda de premsa posterior al Consell de Ministres. Tot es preparà per evitar o minimitzar la contestació ciutadana -l'exèrcit, a Barcelona, tancat a les casernes des de les 6, i la policia mobilitzada- i, per això, el Govern no féu pública la seva decisió fins a les nou del vespre: indultava Antonio Franco Martín, un guàrdia civil declarat culpable de matar un superior seu amb traïdoria, i es donava per assabentat -enterado- de les penes de mort imposades al polonès Heinz Chez, condemnat per haver matat també un membre de la benemèrita a Tarragona, i a Salvador Puig Antich. El reglament penitenciari deia que l'execució s'havia de dur a terme dotze hores després de la comunicació personal al pres, que es produí passada una mitja hora de les nou. Hi havia, doncs, tota la nit per mirar d'aconseguir el perdó de Franco, però el Generalísimo, fidel a si mateix, no deixà lloc a la pietat i, avançant-se a les peticions que aventurava que es produirien, ordenà que sota cap concepte fos molestat: volia dormir.

Demà: Salvador Puig Antich (un assassinat impune).