La tolerància zero, i les altres

La segona sorpresa és el revers d'aquesta nova (?) figura jurídica (?) de la tolerància zero que proclamen com a gran invent les nostres múltiples autoritats. Els llecs en dret pensàvem, innocentment, que això de la tolerància, entesa com a racional gradació de la lectura i l'aplicació de les lleis, ja era inclosa en les nocions dels atenuants i les eximents i, sobretot, en la individualització -diferent a la subjectivització- de la justícia. I resulta que no, perquè ningú no sap com ha aparegut això de la tolerància zero que, com la sort i la desgràcia, va per barris. De fet, la sorpresa no ha estat tan atroç, perquè feia temps que sospitàvem que sempre hi ha hagut, per alguns i per alguns temes, una tolerància distinta de zero: sense anar més lluny, en temes urbanístics i/o fiscals. Ja intuíem ja que hi havia diferents graus de tolerància, i la irrupció en l'escena política i electoral -més que jurídica- de la tolerància zero ens ho ha confirmat gens crípticament.

I hi ha més sorpreses. Qui decideix els temes (i els personatges) que seran objecte de la tolerància zero, i els qui no? ¿Haurem d'esperar molt per engegar la tolerància zero cap als traficants d'òrgans, els batles i els capellans condemnats per assetjament sexual, els mentiders compulsius i evasius, els emmetzinadors d'hàmsters, els small-time crooks que són els vertaders sobirans dels aparcaments dels centres comercials i dels carrers obscurs, els plagiaris, els presentadors antipàtics o pedants, els qui llancen papers o llosques en terra, els qui no duen roba de disseny, per posar un recull variat de possibilitats? ¿Per què tolerància zero cap als practicants de la doble fila i tolerància distinta de zero cap als saquejadors de biblioteques? Per què? Randy Hillier, que escriu des de i sobre un país tan poc sospitós de coartar les llibertats individuals i col·lectives com el Canadà, declarà ara fa un any que aquesta enganyifa de la tolerància zero de cada dia és més efectiva, i el temps li va donant la raó. A Ottawa, per exemple, la gent és avui dia identificada i multada per caminar sobre els canals gelats, o per passejar els gossos pels parcs, i la gravetat d'aquesta inèdita tolerància zero vers conductes que en aquella ciutat, fins fa quatre dies, eren perfectament quotidianes i legals, rau en en el fet quw si n'indagues les causes -com ella ha fet- reps com a resposta una filera d'arguments que et duen ràpidament a la seguretat pública i a l'amenaça que representa qualsevol vacil·lació en aquest terreny. I això no té resposta possible. O sí, com creu Hillier. Hem de qüestionar la tolerància zero, per començar, perquè calcina per igual la igualtat dels que infringeixen la llei i la llibertat dels qui la respecten. I també perquè, com escriu Hillier, les intencions de la llei d'avui seran ben aviat oblidades per la policia i els legisladors de demà. I perquè si no la qüestionem arribarà a fer-nos mal, i no només als ulls, el vigent lema dels anarcosindicalistes francesos (La tolerància zero és l'expressió del pensament zero), que ara com ara és només una olla que comença a bullir. I perquè la tolerància zero ja és una prova fefaent de la incapacitat dels poders públics, que hi emeten un missatge dissipat als interessats: hi ha diferents graus de tolerància, i l'obligació de complir la llei té els mateixos graus. Mentre arribem a doldre'ns de l'error que suposa, i esperem que mai no sigui necessari discutir-ho en un ambient de tolerància zero cap als que hi divergeixen, recordem tan sols el que deia Madison: intentar prevenir la discriminació tot abolint el criteri és com lluitar contra el foc intentant abolir l'oxigen: no és cap bona pensada.