El Museu no val una brega

De cara al carrer, Es Baluard ja és una realitat. La inauguració va congregar una munió de gent ben diversa. I els dos dies següents, que han estat de portes obertes, ha registrat una afluència de visitants força important, cosa del tot lògica. No endebades han confluït les expectatives que havia creat amb la polèmica suscitada entorn de les seves característiques, de l'obra exposada i, fins i tot, de la necessitat que tenia Palma d'un centre d'aquest cost. Pel que fa a les expectatives d'ordre artístic, hem de suposar que en bona part s'han vist satisfetes. A les parets hi ha Miró, Magritte, Picasso, Fautrier, un luxe. Malauradament, cal parlar de la polèmica que ha suscitat perquè, tant per l'abast com per la virulència que ha assolit, desvirtua o empetiteix la notícia de la setmana, del mes, potser de l'any o de la dècada, com és ara l'obertura d'un museu esplèndid, situat en un espai privilegiat de la badia de Palma. A més a més, resta protagonisme, la polèmica, als centenars i centenars d'obres, totes elles d'una qualitat manifesta. Tanmateix, s'han alçat veus crítiques, algunes d'un prestigi remarcable, que qüestionen diferents aspectes del museu o, fins i tot, la seva concepció global. Tot plegat entra dins la lògica, encara que algunes d'aquestes crítiques siguin descarnades. Al cap i a la fi, un museu no és la plasmació d'una idea inamovible. Vull dir que no s'acaba amb la inauguració, sinó que aquesta data significa el punt de partida envers la millora del fons artístic i la identificació de l'espai museístic amb la societat que l'acull. Per això Es Baluard necessita la crítica raonada i les idees renovadores, tot i que ambdues aportacions sols poden fer-se des de l'assossec que afavoreix el diàleg. I, ara per ara, aquesta condició no es dóna. Sense cap voluntat per establir relació entre les crítiques d'aquelles persones especialistes en art o en museística i les que ho qüestionen tot, des de l'emplaçament del museu fins al finançament de les obres, és evident que el procés de gestació del projecte va marcar l'inici d'una protesta irada que no es basava estrictament en criteris de valoració artística. De seguida afloraren gelosies professionals i empresarials, desqualificacions cap a Pere Serra i al seu llegat artístic, crítiques a les institucions que havien de fer possible Es Baluard, etcètera, tot amanit amb un alt grau de provincianisme que sempre afavoreix l'exaltació de la mediocritat individual i del conformisme social. Mentre les obres del museu avançaven i augmentava l'acritud de la crítica, pensava que afortunadament el pas dels dies és implacable amb les coses insubstancials i les redueix a pols. Ara, amb el museu obert, ho continuu pensant. És possible que hi hagi persones que vulguin continuar la disputa. I poden fer-ho, és clar, però perdran el temps i la llavor. El museu no val una brega. Seria tan estèril! Ho diré amb altres paraules: si amb disputes, interessades o no, feim malbé una gran obra, i Es Baluard ho és, l'únic que aconseguirem serà empetitir-nos, una mica més, com a col·lectiu. Pensem que Es Baluard ja ha obert les portes i des d'ara és part del patrimoni més valuós de la Ciutat. Això vol dir que és una mica de tothom. Que hi ha coses millorables? No estic capacitat per a respondre, però vull pensar que sí. Sobretot, els experts podran dir-nos quines són. De manera que cap opinió sensata o autoritzada ha de quedar exclosa ni ha d'ésser motiu d'enfrontaments inacabables, d'aquests que se sap com comencen, però que no se sap com acaben. Hi perdríem tots.