Allò que ha passat al govern de la Generalitat ja és prou conegut i ni tan sols els espies espanyols poden aportar més informacions rellevants. Convé, però, destacar alguns aspectes que, em sembla, s'han perdut entre l'allau d'informacions parcials i la rapidesa dels canvis produits. Tot comença amb el pacte d'ERC amb el PSC-PSOE que marginà CiU del govern català. Aquest pacte va desfermar moltes crítiques, que consistien en denunciar que Carod havia posat al davant de la Generalitat de Catalunya un militant del PSOE, subordinat, per tant, a l'autoritat de Zapatero i als interessos d'aquest partit a la resta de l'Estat. Resumint-ho encara més, la crítica manifestava que, per primera vegada, els interessos de Catalunya quedaven supeditats als d'Espanya per mor de la decisió de Carod-Rovira. La meravella política és que ERC ara es presentarà a les eleccions espanyoles demanant el vot per evitar allò que ella mateixa ha fabricat. ERC demanarà el vot a tots aquells que volen que la política catalana no depengui de qui mani al PP o al PSOE, cosa que ERC podia haver evitat pactant amb CiU. Demanarà el vot a tots aquells que no volen que el Conseller en Cap del govern català hagi de dimitir quan ho exigeixi la superioritat madrilenya. L'extraordinària habilitat de Carod consisteix en saber dur la confrontació al terreny que li interessa i en els temes que més li convenen. D'aquesta manera aconseguirà que el plebiscit sobre la seva actuació no inclogui l'opció d'aliar-se amb el PSOE, aliança que realment és l'origen de la seva destitució. Tampoc no se centrarà en la valoració d'entrevistar-se amb dirigents d'ETA, perquè això no agrada a molta gent, sinó en la defensa del dret dels polítics catalans a actuar sense haver de demanar permís a Madrid. Naturalment, Carod no permetrà l'aparició del debat sobre si és coherent o no que un conseller actuï en una qüestió transcendent sense que ho sàpiga la resta del govern i, molt especialment, el President de la Generalitat.
Un dels fonaments del discurs nacionalista és el respecte a les institucions pròpies. El joc consisteix a «fer com si» el parlament i el govern fossin de veres, com els d'altres pobles que tenen Estat, i no mig de bromes com els voldria la política de Madrid. El President de la Generalitat, encara que sigui Maragall, ha de tenir la mateixa autoritat en el seu àmbit que el President dels Estats Units, pos per cas. I això ha de ser així encara que la Generalitat estigui presidida per algú que no ens agrada. No és bo ni coherent que Carod hagi contribuït tant com el mateix Maragall a desacreditar la institució de la Presidència, però això no sortirà a la campanya perquè ni Carod ni Maragall volen exposar les seves insuficiències davant l'electorat. Quatre crits contra el PP bastaran per tapar la submissió de Maragall al PSOE i la incoherència de Carod. I això és així perquè la majoria, a Catalunya, considera que, contra el PP, s'hi ha d'anar amb raó i sense. I aquest és, probablement, un sentiment justificat.
