El teu pinzell esvelt, ja fet memòria

D'entrada, el respecte de Miquel Llabrés per l'obra d'Antoni Gelabert ja mereix un respecte envers la seva. Vull dir que l'entroncament de la seva pintura amb una certa tradició insular -Antoni Gelabert, Anglada Camarassa, Tito Cittadini i, sobretot, Ramon Nadal- és un fet del tot necessari per a la seva qualitat, si bé tal vegada no resulta suficient perquè aquesta pugui ser un punt de referència vàlid per a la pintura actual. Constatam, doncs, que és molt possible que la seva contribució suposi un final de trajecte. Aquesta valoració ens ha de produir, naturalment, una certa incomoditat. Miquel Llabrés ha estat o va esser -que elàstica i subjectiva és la valoració del passat més o manco recent!- un pintor d'èxit indubtable però no cap capdavanter. Fins i tot podríem dir que la seva obra ha estat d'alguna manera condicionada pel que requeria artísticament la nostra societat de postguerra. Això no pot deixar d'inspirar-nos -almanco als granats- una certa melangia. Però aquesta melancolia no pot ser un obstacle per al nostre respecte. En definitiva, no pot impedir que el trobem totalment justificat -malgrat les limitacions de la circumstància-, aquest respecte que sentim, més enllà de plantejaments teòrics.

Encara que ja han passat vint anys des del seu prematur decés, té raó Joana M. Palou quan es demana, en el sentit treball que obre el magnífic catàleg que ha editat la Fundació «Sa Nostra», si estam actualment preparats per a poder apreciar degudament, amb un mínim de perspectiva, la contribució de Miquel Llabrés. Perquè des del desnortat experimentalisme de les arts plàstiques actuals -de fet, si encara tenim pintura, es tracta majorment d'una pintura feta sense materials de pintura (o, dit a l'inrevés, d'una pintura per a la qual qualsevol cosa pot ser material pictòric)-, el sol nom de Miquel Llabrés ja sona una mica o un molt a pompier. Si fins i tot els granats podem sentir alguna incomoditat en el moment d'enfrontar-nos-hi, no dic ja quines poden ser les cares rares del jovent que pugui veure l'exposició!

I tanmateix, la visita paga la pena, no sols en termes històrics ans també en termes absoluts. Per exemple, ePaisatge de Manacor, de c. 1955, un oli damunt paper que figura amb el nº 9 en el catàleg, és un senyor quadre amb un valor absolut, des de qualsevol punt de vista històric o ahistòric, o ePaisatge de c. 1979, que figura amb el nº 46, dedicat a la seva filla Toni i que ens recorda certa pintura castellana. O això és el que troba, sincerament, un servidor, per més que algú pugui sentir-se escandalitzat. Com ho és també, segurament, un oli damunt cartó, de c. 1973, amb el títol de Girona, que el visitant troba a la dreta del portal només entrar. La sèrie de quadres de Montmartre (números 20, 21 i 22), així com també altres olis de París i Bordeus (números 12, 14 i 23) -podríem dir que Miquel Llabrés va esser un Ramon Nadal que va viatjar-, crec que mereixen també una consideració. Com és el cas també d'Àvila (c. 1969), un oli que va esser exhibit a la III Biennal Iberoamericana, a Mèxic, o ePaisatge (c. 1979), nº 47, o l'oli més aviat fosc que porta el títol de «Verdes-Son Servera» (c. 1975), o l'oli nº 36, Manacor, de la col·lecció de «Sa Nostra».

Tot plegat fa que no puguem, de cap de les maneres, «oblidar-nos» d'aquesta obra de Miquel Llabrés. Segurament, un servidor ja no ho veurà, però crec que, d'aquí a altres vint anys o més, haurà de ser novament reconsiderada, amb l'avantatge d'una menor immediatesa temporal.

No puc acabar sense citar sencera l'estrofa de Josep M. Llompart que figura tan encertadament en una de les sales de l'exposició: «La teva absència, íntima campana/ pels ravals de l'enyor, una molt tènue/ plugina de crestalls i d'harmonies:/ el teu pinzell esvelt, ja fet memòria».