El senyor vinyals i les vedettes

El gener de l'any trenta, va hostatjar-se a l'hostal des Moixet, a la Porta de Sant Antoni, el senyor Vinyals. Joan Vinyals i Fonseca, concretament, major d'edat, advocat d'ofici i resident a Barcelona. El senyor Vinyals vestia de manera impecable i emprava unes maneres refinades, en consonància amb la posició social que aparentava. Un senyor tan distingit, cridava l'atenció enmig de l'ambient popular de la taverna, de manera que els que n'eren assidus començaren a especular sobre els motius de la seva estada a Palma. «Ve per defensar en Gamundí», va deixar caure Jaume Brondo, un guàrdia d'assalt retirat que subministrava dones al prostíbul de na Carrerona. I com que Brondo era sull de mena, tothom se'l va escoltar. «Si aquest s'anima a parlar, és perquè ho sap», es comentava per hostals i tavernes. A més a més, tot encaixava. Acabaven d'ésser detinguts els dos presumptes autors del crim de Sant Jordi, l'amo i el missatge, i tant l'un com l'altre tenien motius sobrats per a cercar-se a corre-cuita un defensor de prestigi. Tal com afirmava Brondo, devia haver estat l'amo qui l'havia contractat. I immediatament s'arribava a la conclusió següent: si Bartomeu Gamundí -que aquest era el nom de l'amo, i marit de Catalina Palmer, morta a ganivetades- recorria a un advocat de Barcelona, és perquè el fiscal havia decidit demanar pena de mort. Arreu va córrer la brama. Que els donarien volta de garrot a tots dos, a l'amo i al missatge, era tan evident que els xoros que freqüentaven l'Hostal des Moixet i els dels voltants -el d'en Vindango, el d'en Bordoi, el d'en Barret i d'altres-, ja miraven de pactar amb els funcionaris de presons, a un preu raonable, la manera d'assistir a l'execució. Ells no hi tenien cap interès, més aviat els feia esgarrifança, ja que amb la vida d'aventura que portaven qualsevol dia podien veure's en el lloc dels reus. Però hi havia senyors, a Ciutat, que d'una manera discreta pagarien per trobar-se entre els escassos privilegiats que poden assistir a les execucions. Tanmateix, el senyor Vinyals va desfer el malentès que ell, involuntàriament, havia provocat. La seva presència a Palma tenia motius artístics. Reclutava futures vedettes per a actuar a l'Arnau. En concret, tenia la missió de descobrir dos nous talents entre les al·lotes que començaven a cantar a les gales de les societats obreres i a les tavernes de l'entorn. Inicialment s'incorporarien al cor del teatre i més endavant, a mesura que es guanyassin la confiança del director d'escena, gaudirien d'oportunitats per a donar-se a conèixer com a solistes. Fins i tot podien arribar a estrelles d'espectacle, l'empresa no posaria límit a la seva progressió. De tot això va informar, el senyor Vinyals, a la clientela de l'Hostal des Moixet, després de pagar una ronda per a tothom i fer-se presentar públicament pel mateix Moixet. Ell, el senyor Vinyals, s'atrevia a demanar la col·laboració de la selecta concurrència -contrabandistes, calaveres de casa bona, pinxos, mantinguts, i tafurs-, perquè escampassin la notícia entre els seus cercles d'influència. Allò que calia, va remarcar el senyor Vinyals, era proporcionar un passatge per a la glòria a qui realment s'ho mereixés. L'endemà començaren a ploure les peticions. El senyor Vinyals va fer-se amb els serveis d'un pianista, amb els dits llargs i de color groc, que havia envellit treballant a La Criolla. Bevia anís incansablement, però així que arribava una aspirant a l'hostal, s'asseia davant un piano atrotinat que emetia notes com remeulos, i aquella cantava algunes estrofes de la cançó que més sabia. Normalment, les escollides, eren cançons que triomfaven en el Paral·lel: Colón 34, Besos Divinos, El Lindo Ramón, etcètera. Quan hi havia actuació, els habituals a la taverna de l'hostal deixaven de conversar o aturaven la partida. Hi havia al·lotes que es feien acompanyar per la mare, i després d'actuar se'n tornaven sense deixar-se convidar ni a un cafè amb llet. D'altres venien soles o amb una amiga, perquè era evident que no temien a ningú. Si a més a més, entre estrofa i estrofa mostraven un pam de cuixa, escalfaven l'ambient i podien donar per fet que beurien de franc. Les proves s'allargaren gairebé nou o deu dies. Després, el senyor Vinyals va fer pública l'elecció. Una de les que se'n portava a Barcelona era la que passava per ésser neboda del capellà Gallina. Nomia Joaneta, i per una elemental associació d'idees s'anunciaria amb el nom de Juanita Pollo. Va justificar-se, el senyor Vinyals. «Té una bona pitrera, com els pollastres», va argumentar. L'altra elegida va ésser Niña Almendro, que ja havia actuat amb aquest àlies a la festa de la patrona dels bombers. Niña Almendro era l'amant d'en Riera Gran, un exlegionari que treballava de picapedrer, de manera que va partir amb el propòsit d'enviar-lo a cercar a ell així com gaudís d'un sou per a mantenir-lo. Tocant a Juanita Pollo, la cosa era diferent. El capellà Gallina va fer tot el que sabia per retenir-la a ca seva, però va accedir a deixar-la marxar, no fos cosa que arribàs a orelles del senyor Bisbe que vivia amb una amistançada. Les dues vedettes i el senyor Vinyals s'embarcaren cap a Barcelona a començament de febrer. «Mirau-les bé -havia dit, aquest, als clients de l'Hostal des Moixet-, que en tornar a veure-les serà sobre l'escenari del Teatre Líric». Elles prometeren escriure als seus amants respectius. I al Moixet. Però passaren els mesos sense que ningú no en tengués noves. En arribar setembre, el capellà, de manera discreta, va encarregar a un guàrdia d'assalt que anava destinat a la caserna de Pedralbes, que fes un tomb per l'Arnau a veure quin pa s'hi coïa. I el guàrdia no sols va complir l'encàrrec, sinó que va demanar per les dues vedettes mallorquines i ningú no les va conèixer. Davant la falta de notícies començaren a córrer els rumors més diversos. Si l'advocat les tenien tancades a un castell de França, si n'havia fet sabó, amb elles (cosa ben possible ja que eren grassonetes)... Un banderiller de Sabadell, que en torejar a Palma parava a ca madò Barceló, en el carrer de l'Estrella, va assegurar que per la descripció que li feien del senyor Vinyals, es tractava d'un malabarista que actuava a una cantonada d'Escudellers. Si era aquest paio, va afegir el torero, havia après màgia a Oran. No anava desencaminat. Per Nadal, en Riera Gran va rebre una pastilla de dos quilos de tabac perfumat. L'hi va portar un binissalemer que treballava a una fàbrica que tenien al Nord d'Àfrica, els Garau de Santa Margalida. I li enviava Niña Almendro. «Què s'ha fet d'ella?», va demanar en Riera Gran. «Ella i una altra, que està pleneta, fan de bagasses per a un macarró de Barcelona», va respondre-li el binissalemer. En Riera Gran no ho va comentar a ningú. Això sí, va estotjar-se aquell tabac que col·locaria a bon preu a qualque senyoret dels que freqüentaven El Gato Negro o La Macarena. En altres circumstàncies hauria cercat el senyor Vinyals fins acorar-lo, però ara ja tenia una altra mossa que l'alimentava. Tanmateix la notícia va córrer, i durant un temps, a les tavernes i entre comares, no va parlar-se d'altra cosa que no fos de la tragèdia de les presoneres d'Oran. Havien estat segrestades per aquell rufià amb maneres de senyor? Havien pres mal bocí i no eren capaces de trobar el camí de casa? Una d'elles havia tengut tota la sort del món i habitava amb un sultà en un oasi amb micos i datileres. Ho deien. Se digueren tantes i tantes coses...! Després va esclatar la guerra, i altres tragèdies esborraren aquesta, de les dues vedettes, de la memòria popular.