Bill Waldren, in memoriam

A més, l'excavació de Son Matge, jaciment descobert per Waldren uns anys abans, havia revelat la més llarga seqüència de la prehistòria illenca, abastant cinc mil anys d'ocupació. Els seus talls estratigràfics, vists en secció, semblaven un pastís de pasta de fulls, mostrant centenars de capetes fines que representaven ocupacions humanes consecutives formades quasi d'any en any. Molts dels estrats s'havien datat per carboni 14, el mètode de cronologia absoluta posat a punt per F. Libby, que col·laborava amb Bill des de feia ja alguns anys. En aquella Espanya dels primers setanta, encara tan lluny de la normalitat social, política i científica, Son Matge, gràcies a Bill, era un miratge d'arqueologia d'avantguarda per l'aplicació sistemàtica de mètodes arqueomètrics com la datació absoluta, la caracterització dels materials, dels sediments, pòl·lens, ossos, i d'analítiques sobre metall. També per la posada en marxa per part de Bill de la primera arqueologia experimental, la qual permetia la contrastació d'hipòtesis de fabricació dels estris ceràmics o comprendre els fenòmens de formació sedimentària, entre altres coses. Bill connectava la investigació de la prehistòria mallorquina amb molts personatges capdavanters de l'arqueologia mundial, aconseguint la seva universalització. Molts d'ells romanien a ca seva els dies que venien a conèixer l'illa i les investigacions que Bill hi realitzava. Encara no essent més que un afeccionat i formalment un outsider de la disciplina, ja que es doctorà per Oxford deu anys més tard, els seus treballs eren innovadors, imaginatius, suggeridors, avençats i ens fornien d'esperança sobre un futur esplendorós de la disciplina. D'una manera personal, introduí la investigació arqueològica de Mallorca en les corrents de la Nova Arqueologia, la sistemàtica introductora dels mètodes científics en els estudis arqueològics. El seu treball oferí una visió inèdita de l'arqueologia illenca i en fou un revulsiu. Uns anys abans, a la cova de Muleta de Sóller, enllestint una excavació paleontològica amb William Graves, Bill havia localitzat les restes dels primers homes que ocuparen Mallorca, datats aleshores en quasi cinc mil anys abans de Crist -testimoni ara en entredit-. Son Matge s'afegí a aquell primer èxit oferint en un sol jaciment una radiografia de la totalitat de la prehistòria illenca i permetent conèixer les relacions verticals -què fou abans i què fou després- entre les successives fases culturals, fornint a més nombroses datacions absolutes gràcies a l'ús sistemàtic del radiocarboni. Aquesta intensa utilització del mètode estratigràfic i de la datació culminà en un paradigmàtic article que Bill presentà l'any 1979, juntament amb l'insigne catedràtic Manuel Fernández-Miranda, on es presentava la successió cultural illenca perfectament datada. Una de les seves principals conclusions era l'èxit de l'estratègia utilitzada, la satisfacció pels resultats per la seva fiabilitat en relació amb les seqüències de les cultures pròximes de la Mediterrània occidental, i el seu gran marge de confiança metodològica. Es plantejà la possible domesticació deMyotragus per part dels primers ocupants de Mallorca per la troballa de capes amb excrements de l'antílop -copròlits-, i de banyes tallades, proves que d'alguna manera parlaven del control humà d'aquella espècie i de la seva possible estabulació. Es trobaren, a més, les primeres ceràmiques que es consideraren neolítiques, així com evidències de pràctiques metal·lúrgiques contemporànies a les ceràmiques incises del Primer Bronze. Son Matge permeté també el coneixement de l'evolució de les pràctiques funeràries de Mallorca entre el Bronze final i l'ocupació romana, amb els enterraments secundaris del talaiòtic antic i els fets dins calç de l'edat del Ferro, etc. Tot això aportant elements materials d'extraordinària importància com belles ceràmiques incises, una divinitat ceràmica -la deessa de Son Matge-, i rics bronzes com l'espasa i el tallant. Son Matge es convertí en el jaciment de referència: la clau que permetia una aproximació rigorosa a l'evolució de la prehistòria de Mallorca. Efectivament, en un període de quinze anys Bill Waldren havia revolucionat els coneixements de la prehistòria de l'illa. Havia plantejat l'arribada de l'home a Mallorca almenys tres mil anys abans del que es pensava, havia parlat de la presència de ceràmiques neolítiques i de la introducció de la primera fauna importada cap al tres mil abans de la nostra Era, havia trobat ceràmiques incises juntament amb proves directes de manipulació de metall, i havia contextualitzat i aclarit el món funerari del període talaiòtic. El seu coneixement es fonamentava també en l'excavació i estudi d'altres jaciments de la Serra com Son Marroig, Son Puig, Son Gallard, i en l'exploració de centenars de cavitats de la Serra. Tot això fou resumit en la seva important tesi doctoraBalearic Prehistory Ecology and Culture, publicada l'any 1982. La seva passió per l'arqueologia, el plantejament lliure de prejudicis, el seu caràcter franc, acollidor i obert, donava uns fruits insospitats permetent obrir el coneixement, no sols pel que fa a noves perspectives, si més no per la seva connexió amb professionals de tot arreu. Les seves investigacions foren suportades per la National Geographic Society i col·laborà llarg temps amb Earthwatch Institute. Continuà la recerca a Son Ferrandell, un poblat talaiòtic, on hi col·laborà Robert Chapman, i a So N'Olesa, mentre participava també en excavacions esporàdiques a Menorca. Els resultats de So N'Olesa foren espectaculars per la troballa d'un poblat calcolític relacionat amb un sistema de captació d'aigües d'escorrentia. Prosseguí a Son Mas, un santuari talaiòtic situat sobre un centre calcolític amb milers de fragments de ceràmiques incises, ocupació que tal volta demostrava la troballa d'un ancestral lloc de culte de llarga pervivència, i després, aquests darrers anys, amb una construcció prehistòrica batejada com el «dolmen de So N'Olesa». Bill fou un home generós, que ens acollia sempre que buscàvem ajuda, ja fóra demanant-li la seva opinió sobre algunes troballes, recolzant les nostres investigacions, sufragant les anàlisis de carboni 14, acollint-nos en la seva onírica casa des Clot de Deià, o a la seva taula en vetllades memorables, explicant-nos tècniques de caracterització de materials i deixant-nos usar el seu equipament entre el qual els ordinadors n'eren essencials. Tot això que pot semblar anecdòtic, en els anys setanta i vuitanta era excepcional, de forma que la porta i la mà oberta no es trobaven en altres llocs, ni tan sols en els centres que tenen com una de les seves atribucions l'impuls de la investigació. Foren molts els que gràcies a Bill i al seu esperit seguiren treballant en l'arqueologia front a la manca d'interès d'autoritats i institucions. Bill va fer de l'arqueologia una passió vital. No sols va aconseguir els suports necessaris per a portar a terme la investigació de camp de forma autònoma, sinó que fou capaç d'organitzar un congrés de paleontologia l'any 1965 sobre eMyotragus, i cinc més d'arqueologia prehistòrica a Deià, publicats en la prestigiosa sèrie British Archaeological Reports, els quals han reunit sovint els principals científics de la disciplina. Bill Waldren ens ha deixat de forma sobtada i insospitada quan encara podíem esperar molt d'ell, quan encara treballava amb una intensitat i amb una dedicació no habitual en persones que ja ho han demostrat tot al llarg d'una vida plena. La seva empremta ha marcat tres dècades de la investigació prehistòrica, i si ara es discuteixen algunes de les seves propostes i hipòtesis, cosa ineludible pel propi avenç de la ciència, la seva vitalitat i humanitat, per molt que sempre hi ha llums i ombres en la naturalesa humana, restaran sempre presents entre nosaltres.

Jaume Coll Conesa. Director del Museu Nacional de Ceràmica