L'amenaça vetllada

M'he promès que d'ara en endavant seré molt més commensurada en les meves accions, comentaris o omissions respecte a les decisions polítiques preses pel Govern democràtic i catòlic d'aquesta Comunitat. Evidentment aquest nou propòsit d'esmena no ve motivat per les grans accions polítiques d'aquests cent i pocs dies de reconquesta sinó per allò que ara més que mai els ha funcionat molt bé: la por. A la por clàssica de la incompetència de la classe política -abans i després del 25 de maig, que d'aquesta no se salva ningú- del tòpic vius que venen els comunistes! -això a Cirer li va funcionar d'allò més bé- o de la caciquiamb quatre anys més de Pacte tancarem els negocis i us quedareu sense feina, ara que ja seuen a la trona li podem afegir una nova por legal i immoral -com quasi tot, no?- que vetlla per la permanència del seu sistema, és a dir, del pensament únic. Per acabar amb la discrepància es necessiten moltes coses -com el control mediàtic, el suport empresarial, el poder real sobre les institucions...- i, a la vegada, algunes mancances -aquesta llista seria tan extensa que ho podríem resumir amb una mica d'ètica. Mentre això ho patim per partida doble, és a dir a Madrid i a ca nostra, l'oposició, després de demostrar-nos com es pot governar una legislatura sense tenir poder, es continua llepant les ferides. Amb aquesta actitud no fa una altra cosa que alimentar la creença que qui governa ho ha de fer com es fa ara des del sectarisme i la prepotència. Jo crec sincerament -una creença necessària- que es pot governar des de la tolerància i el respecte amb eficiència i eficàcia sense caure en els estigmes de la utopia, l'idealisme infantil i la falta de recursos que tant li agrada denunciar a la dreta. Està vist que això ni es va complir i ni molt manco es complirà ara on vivim en un estat de permanent alerta. Les institucions i fins i tot els Poders -el judicial sense anar gaire enfora- serveixen exclusivament a un Govern o un Partit, tant fa. El milió de les antigues pessetes de sanció contra els manifestants de Costitx és l'exemple de com funciona l'estat de persecució. Es comença minvant la capacitat de resposta, criminalitzant qualsevol sentiment que surti del seu nacionalisme espanyol, sacralitzant la Constitució com si fos un Tòtem i no el que és: unes regles del joc pactades i aprovades per la societat, menyspreant les altres cultures i idiomes de l'Estat... i s'acaba participant en l'ocupació d'un país sense l'empar de Nacions Unides i parlant d'atacs anticipatius a la Guàrdia Civil. L'únic consol és que en la realitat quotidiana de molta de gent -que ni entén ni vol saber de lleis justificatòries- pels atacs a la llibertat d'expressió i de pensament no haurà mai prescripció que valgui.