Memòria d'Aït Benhaddou

TW
0

A vegades la memòria s'esmicola, d'altres es manté perenne com la pedra viva d'una arquitectura. Ara camina per l'Atles marroquí. A les muntanyes l'aire és transparent fins a l'infinit. L'horitzó blaveja o vermelleja, només quan es dibuixa a una distància excessiva. Potser a la vora de la carretera hi apareixen arrenglerats unes dotzenes de noguers: llavors, és ben segur, a la primera població hi haurà un establiment que tendrà quelcom a veure amb aquests arbres. Hotel dels Noguers, per exemple. Des de les parts més altes de la ruta, la carretera és una serpentina negrenca enganxada sobre una orografia difícil. Hi ha paisatges que sorprenen a la primera, i quan es tornen a visitar llavors obren mil caixons secrets que no havíem sabut descobrir. Tenen tresors que enlluernen. Perfums, colors, distàncies... tot arriba a formar part del mosaic del viatge. Si el disseny final és de qualitat, ja per sempre quedarà tatuat sobre la pell més sensible del visitant.

El camí de l'Atles, com avui la memòria, tirava cap a Aït Benhaddou. Allà duien el cuscús tapat amb una mena de capell de fibra: feia vent i el curt tram exterior que anava de la cuina al menjador bastava per omplir la sèmola d'arena. Havent arribat al ksar -fortalesa o palau- arrecerat a un turó pelat, es deixà la visita per a després de dinar. Però no es perdia de vista aquell munt d'edificacions de fang vermellós assotades constantment per les inclemències del temps. Anys i més anys fent estralls sobre unes construccions fetes pensant en què necessiten un manteniment constant. De no ser així es convertiria en arquitectura efímera, record d'un temps i d'una vida. Un torrent sec traçava la frontera entre la part moderna i l'antiga. Arbres i petits horts familiars acostaven a la fortalesa que exhibia rastres d'esplendor, vell i bell. Un cop a dins es descobria que a l'ombra de les gastades parets hi havia gent que es resistia a abandonar la vivenda que, si no s'hi posava remei, potser un dia seria la seva tomba.

Ara, amb la memòria que no s'esmicola, es demana què deu ser d'aquella gent i d'aquella bella arquitectura d'Aït Benhaddou?