El gest d'Antich

Francesc Antich ha refusat la invitació d'encapçalar, a les Balears, la llista socialista al Congrés dels Diputats. L'oferta venia de Zapatero, i s'havia d'entendre com un honor i una mostra de confiança. Tanmateix no deixava d'ésser un confit enverinat. Que Antich sortiria elegit? No hi ha cap dubte. Però la seva elecció segura no equivaldria a un «anar a fer carrera a Madrid». Si en els mesos que queden per a les eleccions no es produeix un canvi espectacular en la intenció de vot, els conservadors tornaran a formar govern. I el PSOE restarà a l'oposició, si fa no fa amb els mateixos escons actuals. Quatre anys més? Vuit, dotze? Qui sap! Déu va fer el món amb set dies, però és evident que Zapatero no és Déu i, al pas que va, és probable que les someres cantin abans que aconsegueixi enllestir un projecte convincent de govern per a Espanya. Aleshores? Antich havia d'acceptar la col·locació que des de Madrid li oferien com una jubilació anticipada, sobretot si tenim en compte que Felipe González ens ha confirmat allò que ja imaginàvem. És a dir, que els diputats en tenen prou per justificar la paga aixecant el dit quan el cap de files els ho ordena, de manera que una vegada llests de feines es poden passar més de mitja jornada laboral en El Corte Inglés. En rebre l'oferta, Antich va demanar alguns dies per sospesar-ne el pro i el contra. D'una banda, Zapatero li obria una porta al camp. És a dir, la possibilitat de gaudir d'un futur daurat a Madrid, allunyat d'aquest galliner que és actualment la FSB. I, per afegitó, li garantia una feina adequada a un expresident, perquè els que mouen la cadira de Francina Armengol també poden moure la seva qualsevol dia, amb les conseqüències tràgiques que d'això se'n deriven: tornar a l'oficina i reincorporar-se a una vida laboral gens envejable. A Madrid, en canvi, Antich podria recuperar vells pecats, com és ara el seu amor per l'equip de Franco, i acudir al Santiago Bernabéu amb assiduïtat. M'entretenc en aquestes minúcies, per palesar que, tot plegat, l'oferta socialista tenia el seu encant. Tanmateix, després de pensar-s'ho, Antich l'ha refusada. I aquest No, amb majúscula, el revesteix d'una enorme dignitat. Aclarim-nos. No per això s'ha guanyat el dret a un monument a cada cantonada, però decisions com aquesta que acaba de prendre són les que permeten a una persona guanyar-se el respecte de molta gent. El meu, si serveix per res, sens dubte. El famós «Projecte Antich», empeltat de maragallisme i amb un component notable de reflexió pròpia entorn a socialisme i país, suscitava adhesions. Tantes, com reticències entre els que podien entendre que obeïa exclusivament a una maniobra electoralista. Fet i fet, l'aposta d'Antich per arrelar el socialisme a la terra, va ferir fort el PSM. Tan cert és que, cinc mesos després de les eleccions, els nacionalistes d'esquerra encara es graten les crosteres. Antich, dient que no se'n va a Madrid, ha demostrat que creu en allò que predica. I, a la vegada, actua de tranquil·litzant a un PSIB de Palma excessivament possibilista i que, per tal de recuperar el bon ritme del pols, hauria d'emmirallar-se en socialistes que s'han fet un lloc a la història, es diguin Andreu Crespí o Alexandre Jaume. Davant la fermesa d'Antich, chapeau mon Dieu! Ho dic clarament, encara que provoqui incomoditat a les seves files mateixes. Amb la decisió d'Antich de fer feina des de casa, Margarita Nájera s'haurà de recol·locar. I Antoni Roig i el seu siguici...? Qui sap! Un partit ha d'ésser allò que vulguin els seus militants, i el PSOE no n'és una excepció. Vull dir que ben igual seguirà la línia antiquista o optarà per girar la truita i convertir el partit en allò més semblant a una caseta del Ram. Del seu pa, els militants, en faran sopes. Això de banda, el gest d'Antich -més i més remarcable si feim referència a un país i a un Estat de moral de mitja pell-, mereix tots els elogis.