La passió de Joan Pau II

Amb tant de seny i tanta saviesa com se suposa que enrevolten el papa Joan Pau II, estranya que el darrer capítol de la seva vida sigui exposat a la vista de tothom d'una manera tan angoixant. No sé si es tracta de fer viure davant del món la decadència humana, la vellesa i el dolor com a realitats a les quals és menester no donar l'esquena i oposar-les a l'hedonisme, quan no a la frivolitat i la superficialitat, recers enganyosos en temps de turbulències. El papa viu en una espècie de núvol en règim de propietat compartida amb Déu Pare, i l'hi mantenen tota una guarda de cardenals, diplomàtics, teòlegs i tecnòcrates; i aquest núvol és un plató d'altíssima rendibilitat mediàtica. Tot el que hi succeeix s'empelta a l'imaginari universal d'aquestes vegues inaugurals del mil·lenni. Què s'hi representa, exactament, allà dalt, només ho deuen saber unes quantes persones. La resta de mortals, podem mirar d'endevinar-ho, però segurament farem curt. Els directors d'escena juguen fort. Per ventura se'ls ha acudit que, si Déu ho vol, la mort del Sant Pare s'esdevengui en directe? No us espanteu, però l'Església ha tingut un gran interès a fer-nos visualitzar la passió i mort de Jesús de Natzaret. El via crucis ha nodrit d'imatges esfereïdores la història del cristianisme. Potser assistim a un recordatori -no a un remake irreverent, és clar- d'aquell via crucis? En una societat ultrainformatitzada com la nostra, l'enregistrament i la difusió d'imatges relatives a la mort del Sant Pare intensificarien el seu caràcter sagrat i la seva finalitat missional o proselitista. Ja fa un temps que aquestes imatges se'ns presenten com estacions en la pujada al Calvari, i el papa que hi apareix és dipositari d'un dolor cada vegada major pels pecats del món. Si tot això responia a una estratègia tan piadosa com fulminant, els seus dissenyadors, si no tenen el cel guanyat, sí que es poden penjar la medalla del domini suprem dels mèdia. Naturalment, no hi ha indicis de l'existència d'aquesta estratègia, ja que no podem considerar que la seva eficàcia demolidora sigui un indici. Però, en el cas que existeixi, què creis, que el papa s'hi dóna o que, ja debilitat, és manejat pels que consideren que la seva utilització és un mitjà legítim per fidelitzar i ampliar el ramat? No ho sé, i segurament tot són cabòries, però no puc evitar angoixar-me cada vegada que veig als diaris, a la televisió, aquest home a punt de fer el tercer badall -per més que, alerta, encara ens pot enterrar a tots. No, no crec que tot això tengui sentit, és clar, i perdonin, però... tenen res previst, si se'ls mor en directe?