El Full de Ruta, un focus de terror

La collita de la tasca pacificadora de l'Administració Bush és aclaparadorament negativa. Els tres grans escenaris on s'ha intervingut (l'Afganistan, l'Iraq i Palestina) estan molt pitjor que quan els EUA decidiren implantar-hi la pau i la democràcia, amb la coartada polivalent de la lluita antiterrorista. Els EUA, de la Segona Guerra Mundial ençà, han duit la barbàrie a molts de punts del planeta, declarant guerres o generant-les en l'ombra, a través del seu exèrcit o servint-se d'altres milícies mogudes per la CIA. Vietnam, Xile, Indonèsia, la República Dominicana, Panamà, etc. (per no fer menció dels governs servils que han mantingut en el poder de tants d'estats) són alguns dels escenaris que visualitzarien la desimboltura sagnant amb què empren la guerra com a procediment habitual per defensar els seus interessos en qualsevol punt del planeta. Des de l'atac a les Torres Bessones de Nova York, Bush va assumir el compromís d'intervenir en el conflicte que manté enfrontats els israelians i els palestins per tal de procurar-hi la pau. El compromís, oblidat i recordat a conveniència, ha estat un comodí a disposició dels mandataris nord-americans per atenuar els efectes mediàtics de la seva política extremament agressiva contra països i comunitats amb majoria musulmana. No se'n podia esperar gaire cosa, del dit Full de Ruta, tota vegada que responia molt al que era acceptable pels aliats dels EUA, els israelians, i no recollia les aspiracions del poble palestí. La Casa Blanca va actuar com ho ha fet sempre en els països del Tercer Món i, així, va designar indirectament qui havia de ser l'home fort de l'Autoritat Palestina i va pretendre desautoritzar el president Arafat. Aquestes maneres polítiques són sempre inacceptables, però en el context del conflicte a Palestina foren una provocació que, a la llarga, havia de rebre resposta.