La parenta comprometedora

Per descomptat, aquesta distància entre obra i autor no té perquè ser sempre negativa. En el cas de la narrativa, pot tenir els seus avantatges, fer les descripcions i els plantejaments més neutrals, més asèptics. També passa el mateix en el teatre, des de Shakespeare a Beckett. I no oblidem tampoc que en l'escriptura científica -que encara que sigui científica, o ho pretengui, no deixa de ser escriptura- o que cerqui un cert grau d'exactitud (pensem en les ciències socials), el distanciament que comentam és un desideratum.

Tanmateix, en el cas de la parenta pobra o rica, el grau de distància assolible entre l'autor i la seva obra és molt més limitat, encara que es tracti de poesia narrativa. Això vol dir que la poesia tendeix a no inventar res -o que en poesia és possible d'inventar molt menys que en la novel·lística o la narrativa en general- i, en conseqüència, que tendeix també a ser molt més comprometedora. Dit d'altra manera: el novel·lista es pot rentar les mans, respecte al que ha escrit, molt més fàcilment que no el poeta. Tot això fa que quan un amic -no dic un conegut (i sempre pretenc dir el que realment vull dir, ho aconseguesqui o no ho aconseguesqui)- ens fa arribar un llibre demanant-nos la nostra opinió, la responsabilitat ètica ens pesa molt per damunt el mer compromís d'intentar quedar bé.

El benestar és el títol magnífic del darrer llibre, premiat a Barcelona, de l'amic Sebastià Alzamora, que es publicarà pròximament, en iniciar-se el curs. El títol resulta literàriament o expressivament magnífic, sota la seva aparença de mansuetud, perquè és d'un sarcasme absolut. Els seus cinc llargs poemes ens parlen d'un malestar total, d'un malestar tancat, sense horitzons, del tot anguniós. Es tracta de I. Barcelona, II. Ona de fred, III. Poc abans de sopar amb ella per darrera vegada, IV. Tres soliloquis de Jaume i V. L'escenari del crim, precedits per un poema introductori, Una atmosfera (o un esbós), que és tot un repte, per acabar demanant i demanant-se: «Les ombres, evolucionen?».

La meva resposta -errada o no però lleial- a aquesta pregunta ha de ser que crec que no: les ombres estan condemnades a ser ombres. Tancar-se amb una sola jugueta sempre és perillós i pot embossar o embussar tot futur. L'autèntic erotisme requereix sempre una relació amb una altra persona: el respecte sobretot, l'agraïment, fins i tot la pietat envers la presència de l'altre. Quan hi ha sols partenaires, en certa manera un no ha sortit de l'etapa masturbatòria. L'infern -digués el que digués el nostre mestre guerxo- no sempre són els altres. En un cert tipus de narcisisme o de tancament en la recerca del plaer, l'infern pot esser un mateix. Cal tenir-ho present, això, a l'hora d'explicar el gran malestar, l'ofegador malestar, que vessunya per tots els porus El benestar. I a un li sap greu demanar-se si una escriptura narrativa tan eficaç -que ens demostra que la parenta pobra també pot funcionar perfectament com a expositor narratiu- pot aconseguir de salvar el llibre. L'escàndol, un cert escàndol -perquè el nostre públic té qualque cosa de mesell-, està assegurat. Però a mi això no em basta. En definitiva, el que em preocupa són els camins futurs de l'escriptura de Sebastià Alzamora, un dels nostres millors escriptors.