Banyut i bossot

No som del tot segur que estigui permès dubtar de la transcendentalitat de les banderes com a símbol, objecte de culte i cos del delicte. Per si un cas, i ara que els nacionals okupen tots els esglaons de l'Estat, judicatura inclosa, no diré allò que abans hauria amollat sense dubtar. Vés a saber si ara les impressions escatològiques sobre les banderes són considerades desafecció al règim, alta traïdoria i crim de lesa pàtria, i això que no sé del tot què vol dir. Pentura aquests són moments de fer el cap viu i no arriscar-se a patir la desacomplexada acció dels que només reten comptes a un déu convenient i entregat a la causa d'alliberar de rojos el planeta. Així que deixarem l'escatologia per a temps millors i, com quan comandaven els avantpassats dels que ara comanden, escriurem entre línies, convençuts de tenir lectors avesats a aquest degradant exercici d'autocensura. Per exemple: pensaré en veu alta que els guants profilàctics usats pels capsdefava que cremaren la bandera espanyola a Sant Sebastià eren per a no deixar les empremtes en el cos del delicte. En veu petita i familiar diré una altra cosa, que tampoc crec del cert, però fa riure. Recordau La Torna i el que li passà a Boadella per a riure del que els nacionals no els fa gràcia? Idò aquests no són temps millors.

Els dubtes que tenc sobre la gruixa de la pell dels que s'amaguen darrere una Constitució, que ni els convencia ni l'han entesa en el seu dinamisme intrínsec, no em permeten parlar de banderes. Ara bé, de la resta d'icones encara no contemplades en emanual d'eficàcia patriòtica en puc fer una panxada de riure, i ja veurem si un dia m'espassen les rialles en un embut d'oli de «recino», com agradava fer als pares intel·lectuals dels d'ara. (Deixau-vos estar, aquestes formes que manegen «sense complexos» són les d'un falangista vestit d'Hermès. Casualitat o no, la marca comparteix nom amb el déu grec que, entre d'altres, ho era dels lladres. Per cert, i per més casualitat, també era el missatger dels déus). Per això, perquè encara podem riure amb el Codi Penal a la mà, per si un cas, etoro d'Osborne convertit en far d'Occident enmig de l'Iraq em trabuca l'enteniment i provoca la rialla fàcil i inconscient. Molt inconscient, perquè si m'atur a pensar, per poc que ho faci, el calfred m'envaeix l'espinada: m'agradi o no -que ningú m'ho ha demanat ni a mi ni als representants de més de la meitat dels espanyols-, els soldats que troben aixopluc en la força tel·lúrica dels collons del bou més fosc són els meus soldats. I això sí que té collons: la pàtria obligatòria representada per un banyut i bossot... Només ens falta veure la judicatura -secció pistola penjada del cilici- obrir diligències per ultratge el dia que un capdefava cremi un bou de màrqueting al crit de... (ja ho direu voltros, que jo tenc por).