«Deixar d'escriure al diari em dol, naturalment, en part perquè això contribuirà a aïllar-me i, en part, perquè era l'única veu independentista que es deixava sentir a l'Avui amb regularitat. Els 'poders' del diari, en canvi, potser s'alegraran de la meva decisió...».
Aquesta reflexió, corresponent al dia 1 de març del diari particular de Manuel de Pedrolo de l'any 1987, és només una de les moltes que contínuament es feia l'escriptor al voltant d'acceptar el joc que implica escriure periòdicament a un mitjà de comunicació.
Manuel de Pedrolo (L'Aranyó, 1918 - Barcelona 1990). Novel·lista, dramaturg, poeta i traductor. Ha estat un dels escriptors més prolífics de la literatura catalana contemporània. Conreà tots els gèneres literaris i col·laborà amb articles, contes i assaigs en la majoria de revistes catalanes. La seva producció creativa va sobrepassar el centenar d'obres, sobretot en prosa, La censura de la Dictadura franquista va condicionar part de la seva trajectòria. Les seves obres es van veure retallades sistemàticament en les primeres edicions i, a més a més, li van prohibir deu llibres. Autor polifacètic per excel·lència, va traduir obres d'autors com John Dos Passos, Jean-Paul Sartre i William Faulkner, entre altres, i va dirigir la col·lecció de novel·la negra La cua de palla. Va obtenir diversos premis literaris i va ser distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1979.
A nosaltres, ara, ens interessa el Manuel de Pedrolo articulista. Aquell intel·lectual compromès, independentista, ateu i marxista heterodox que malgrat la seva coherència i clarividència (dos pecats que es paguen molt cars en la societat contemporània) va obrir-se camí en els mitjans de comunicació de masses en català i va esdevenir un referent intel·lectual per la incipient esquerra independentista.
De molt joves, havíem conegut i admirat el Pedrolo novel·lista de la mà de l'Alba i en Dídac, els dos joves protagonistes de Mecanoscrit del segon origen, l'obra catalana més llegida durant les dècades dels setanta i la dels vuitanta, amb els quals és impossible no sentir-se identificat si es tenen 14 o 15 anys. Però descobrírem el Pedrolo articulista (i en certa manera l'assagista) a les pàgines d'opinió de l'Avui de mitjan dècada dels vuitanta. Quan el diari nascut per voluntat popular, encara parlava de nosaltres...
Fruíem, i allò que encara és més important: reflexionàvem, amb les columnes pedrolianes plenes de brillants argumentacions, magistrals radiografies del moment i savis petits assajos íntegres i compromesos. Era el nostre despertar ideològic, obríem els ulls a la realitat que ens envoltava i en Pedrolo hi trobàvem moltes de les claus per comprendre-la. Mentre els companys compraven bossetes de pica-pica o polos Dràcula, nosaltres amb quaranta-cinc pessetes ens compràvem el diari. Els articles de Pedrolo eren més àcids i més refrescants.
Els articles d'opinió de Manuel de Pedrolo s'han publicat en diversos volums: Els elefants són contagiosos (Edicions 62, 1974). A casa amb papers falsos (Edicions 62, 1981). Cròniques colonials (El Llamp, 1982). Algú sota l'altre (Edicions 62, 1987). Cròniques d'una ocupació (Llar del Llibre, 1989) i el volum pòstum Cal protestar fins i tot quan no serveix de res (Edicions El Jonc, 2000).
Sens dubte, la identificació i l'admiració per Manuel de Pedrolo ens ve per la militància independentista que mantingué fins al darrer dia i per la seva capacitat d'argumentar-la i de dur-la a la pràctica de manera coherent també des de la seva trinxera literària. Però Manuel de Pedrolo, com escrigué Jean-Paul Sartre, no era escriptor «per haver elegit dir certes coses, sinó per la manera com les deia».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.