Fullar i altres herbes

TW
0

Ara que ve l'estiu, molta de gent em demana si pens abandonar Mallorca per anar de vacances a Irlanda. La meva resposta estàndard és que no, que no cal, perquè Irlanda ve molt per aquí. Així mateix, potser arrib a anar-hi dos pics cada tres anys, normalment tota sola, però qualque vegada hi he anat amb altra gent, amb alguna conseqüència inesperada. En una ocasió hi vaig anar amb una amiga colombiana, que hi ha quedat a viure, casada amb un germà meu. Fa dos anys, hi vaig anar amb una parella mallorquina i, tot i ser el mes de juliol, vàrem passar tot el temps cercant desesperadament una clariana al cel ennuvolat a través de la boira. En una altra ocasió hi vaig anar amb un senyor, també d'aquí, que ja no recorda per què hi era.

Anys enrere, durant una visita que hi feia, va venir a veure'm una amiga francesa. Atès que no hi havia prou lloc on jo m'allotjava, va quedar a casa d'un altre germà, que s'havia casat molt jove amb l'al·lota que festejava des dels tretze anys, era pare de quatre fills i no gens sospitós de conèixer les intimitats de cap altra dona. El dia que la meva amiga va partir, va deixar una penyora a la cambra de bany. El que més va sorprendre el meu germà no va ser trobar-hi abandonades unes bragues de cotó normals i corrents sinó que una dona francesa en dugués de tan senzilles. No sé què es devia pensar el meu germà, ni si qualcú ha elaborat mai una teoria o hipòtesi relacionant el tipus de bragues que una dona pot dur amb la seva nacionalitat declarada.

Tot això m'ha vengut al cap aquesta setmana, quan he llegit que la dona que ocuparà el càrrec municipal illenc més important de tots els que tendrà el glorioso partido triunfante duia fulles de llorer a les bragues el dia de les eleccions. No m'havia plantejat mai elaborar cap hipòtesi sobre el tipus de bragues que pot dur aquesta dona, ni cap altra de la seva militància, però he arribat a la conclusió que les devia dur ben grosses aquell dia. Les fulles de llorer no són petites, sobretot si hom les compara amb les d'alfabreguera. Un altre germà meu, amb qui he comentat la feta, opina que potser tot va ser fruit d'un malentès, que el consell que li donaren, en parlar de bragues, va ser de fullar, abandonar-les (en sentit de fullar, en parlar de classes), per anar més fresca i resistir millor les emocions del dia.

El que més em preocupa del cas, emperò, en són les conseqüències sanitàries. Les fulles del llorer són glabres i coriàcies, és a dir que tenen la consistència del cuir, persistents i lanceolades, és a dir que tenen forma de ferro de llança. Si a Menorca diuen que «qui no està avesat a dur bragues, ses voretes li fan llagues», m'escarrufa imaginar com li devia quedar la pantafena després d'un dia de fregues amb ferros de llança, per molt que tenguessin la consistència del cuir. Ara bé, potser no eren fulles del llorer pròpiament dit, de Laurus nobilis, sinó d'un altre arbre, Prunus laurocerasus, el llorer-cirer.