Cañellas, Sastre i el llibre

Dimarts passat se presentava el llibre escrit per Jaume Sastre sobre Gabriel Cañellas en forma de llarga entrevista. El primer a ressenyar és que formalment és un treball només qualificable d'excel·lent. L'estructura és perfecta per ajudar el lector a comprendre i contextualitzar el que opinen a cada moment l'autor i el protagonista. A més, el recorregut cronològic està teixit amb un ritme àgil i la redacció és magnífica. El resum: un llibre ben escrit, fàcil de llegir i que en cap moment (com, pel contrari, sol ser l'habitual en tants i tants treballs publicats aquí) perd de vista que l'objectiu d'un llibre és que el llegesquin i que, per tant, convé no fer-ho difícil, als compradors i lectors. Sobre el fons, el que s'hi diu, evidentment això ja serà cosa de com ho avaluï cada lector. El que més sorprèn, una vegada llegit, és tot això dels atacs (i també viceversa: els elogis) rebuts per l'autor i protagonista degut a la suposada gran divergència ideològica que els separa. A la superfície, potser. Amb el to que cadascun empra, sí. Però en el fons, autor i entrevistat tenen clares línies de convergència ideològica que transpuen al llarg de tot el treball: l'amor per al record d'una Mallorca rural que ja no existeix, la mania política al PSOE com el gran adversari de tots dos, la amb prou feines dissimulada contramodernitat que comparteixen envers el turisme, la consideració de la immigració com un fet negatiu... i, en fi, tot allò que ja fa molts anys va fer que Cañellas fos qualificat admirativament com «el cap de la tribu» que ens havia de salvar dels pèrfids esquerrans. Per altra banda, a l'acte de presentació s'hi veren detalls destacables. Un, els intents de Jeroni Albertí, proleguista del llibre, d'autojustificar la seva trista carrera política culminada amb l'impresentable «pacte de Madrid», entre ell i Cañellas, que els mateixos protagonistes reconeixen que se va tancar amb unes misterioses clàusules contractuals que no volen dir quines són i que estan dipositades en la caixa fort de la Fundación Juan March. És allò que el senyor Albertí (segueix enregistrat) va dir (1996) que havia fet per les subtils pressions econòmiques al qual el sotmeteren i ara diu que no és ver, això. Com en les pel·lícules americanes demanen els fiscals a l'acusat: vostè mentia abans o ara? En fi, ja ho va dir Valentí Puig, i ben cert és, que Albertí és amb diferència el pitjor polític que ha donat les Balears. En aquest sentit, no és estrany que qui havia de ser el segon proleguista del llibre s'hi negàs en rodó a posar el seu nom devora d'Albertí i Cañellas. Qui era? Doncs no ha transcendit, encara que sí se sap que és socialista, políticament coetani dels protagonistes i que ha tengut gran rellevància institucional i política. Endevinin. Socialment, la presentació va ser una mostra de la crueltat fina, subtil però terrible de les elits mallorquines. Qui mana, mana. I qui ja no, doncs a fer-li el buit no fos cosa que el poder, que ja se'n preocupà prou de deixar-ho clar, consideràs l'assistència a tal acte com una mena de desafecció. Cañellas va ser un home que actuà sempre amb la màxima d'afavorir, des de l'acció de Govern, el que ell en diu els «seus». Ningú dels «seus» va trobar mai les portes del poder tancades. Doncs dimarts, si quelcom va lluir, i molt, varen ser les renoueres absències de quasi tots els ex-«seus». Però tot això són anècdotes. El que val és el llibre. És important per entendre què va ser el canyellisme, i no només és recomanable per als interessats en aquest període historicopolític, sinó també ho hauria de ser per alguns polítics que encara no han après a fer la seva feina. En aquest sentit Cañellas dóna algunes lliçons magistrals. Una: «N'hi ha que quan governen diuen: aquests ja els tenc segurs, ja m'han votat, ara me n'aniré a pescar en camp contrari i intenten fer sa política des contrari. Això és una equivocació absoluta (...) Mai no has de deixar es teus de sa mà». Dues: «d'altres creuen que un pic que ja governen, tot quan fan ets altres és dolent i totes ses persones que tenen un pensament contrari són nefastes. I d'aquí vénen (...) sa caça de bruixes. Això sí que és fatal». Dues lliçons impagables. La primera arriba massa tard. La segona, per ventura, a temps: ara, que li facin cas...