Tornen els nacionals

Dimarts horabaixa, mentre esper la decisió de sa madona i del seu partit (o viceversa) per saber si es llança com a una mosca a la mel dePP, al seu hipermercat ple de llèpoles ofertes i d'envitricollades sortides, he decidit no mullar-me amb pronòstics inútils ni perdre el temps en càbales sense gaire sentit. Perquè no és tan arriscat predir el que, quan llegiu aquestes línies, ja tots sabeu; però ja no interessa gaire. L'emocionant és el que no sabrem, el que no surt ni sortirà: el perquè personal de les decisions col·lectives, els nervis de les reunions, els enfrontaments entre perquès... Així que, impossibilitat d'oferir emocions fresques i fortes, aniré a la gelera on guard econgelat.De sort com la meva n'hi ha poca: tenc lectors, i no només tenc lectors, la qual cosa ja és una fortuna inabastable, sinó que m'abeuren de polissonades i m'obren els ulls amb visions particulars i esmolades reflexions. Mirau, si no, com no havia caigut en quina és la denominació exacta per aquells que ara tant criden allò de que venen els rojos! i això que és com a causa i efecte. Si l'esquerra són els rojos, els que volen el mal d'Espanya, en general, i de cada indret, en particular, els que així opinen han de ser, per força, els nacionals. I, per arribar a aquesta conclusió que arriba el meu interlocutor, no hi ha més que beure en les fonts de la història. Així, com diu ell, aquí han tornat els nacionals o «los nacionales», en el bilingüe que s'estila en les seves fileres «prietas». La veritat és que el descobriment s'ho paga, perquè fa molt més entenidor el succeït i ens assabenta del que es pot esperar i vindrà. Un consell: si us fa «cosa» utilitzar aquesta nomenclatura, pensau que a ells no els han estat gaire estugosos, per dir-ho d'una manera suau, i han utilitzat els fantasmes del passat, les bubotes del present i els vius del futur.Com sempre, i com ahir mateix es va veure a Madrid i a Palma, l'esquerra segueix incapaç d'entendre quines són les normes del joc brut i els votants continuen encaparrotats en no voler reconèixer la «delicadesa» d'aquesta incapacitat: un autèntic divorci.Un altre dels que ajuden que aquesta columna tengui més ulls que un cove d'alatxa em conta com dissabte passat, a la Casa de Cultura de Selva, Antònia Serrano feia una conferència sobre l'ús de les herbes a la cuina. El batle, Joan Rotger, que l'ajudà a pujar a l'escenari però no la presentà, rebé l'única cridada al mòbil que se sentí aquell capvespre. La rebé amb el molest avisador acústic i la contestà, que és pitjor, allà mateix, enmig de la sala. Parlà una estona i se n'anà sense que se'l tornàs veure. Si qui ha de donar llum dóna fum, que els déus ens agafin confessats (i amb la muda neta, si és possible).