Mallorquí, colombià, llosetí, peruà

Perquè, anem a veure. Si lluitam perquè es legalitzi un dialecte, que és el mallorquí (i qualcuns pretenen el mateix del menorquí i l'eivissenc), molt, molt, però que molt estimat i el que jo enseny als meus fills, però que no deixa de ser un dialecte, també podem esperar que el dia de demà es legalitzin les parles populars de cada un dels nostres pobles, per exemple el llosetí, i no diguem res de la parla popular d'Andalusia, o sigui, l'andalús, o el murcià. La cosa es podria estendre als països de l'Amèrica Llatina i així es podria estudiar el mexicà, el xilè, el colombià, etc.

No hem de confondre les parles populars de cada poble amb la base fonamental d'una llengua, que és la gramàtica, puix d'aquesta manera tendríem una gramàtica mallorquina, portolana, de ses Salines, d'Escorca i això (perdonau l'expressió, però tampoc no es tracta de renegar de la llengua castellana), «hablando en plata», consider que és una aberració tan grossa com la Seu. Per altra banda, m'he fixat que moltes persones que fan ús d'aquests arguments no els posen en pràctica i només parlen en castellà, això és la defensa que fan de la seva llengo, es mallorquí?

No és gens estrany que de cada cop se senti parlar manco el mallorquí, ja que a causa de la immigració tan grossa que patim (i de la qual no cal esperar una integració lingüística acceptable) i que molta gent mallorquina fa un ús exagerat de la llengua castellana per por de pecar de manca de respecte i l'únic que aconsegueix és que ens sentim trepitjats i humiliats per totes ses bandes. Tal vegada, si no practicàssim la divisió cultural dins el nostre poble, els que vénen de fora ens respetarien més com a poble.

Joan Llorenç Amer Comes. Pòrtol.