Debat intern

A l'estat espanyol no és gaire probable que es produeixi, a qualsevol partit, allò que està succeint al Partit Laborista britànic. No és probable que una gran part dels diputats d'un partit votin en contra d'una mesura del seu cap i que, fins i tot dins el mateix govern, hi hagi posicions públiques enfrontades. I això segurament no és probable per dues raons fonamentals: el sistema electoral i la cultura democràtica. En el sistema espanyol el pes dels diputats és ínfim, no hi ha unes circumscripcions de petites dimensions on l'elector diposita el vot per una persona determinada més que per una opció política, com sí passa a Gran Bretanya. A l'estat espanyol el pes cabdal el tenen els partits i no les persones que s'hi presenten, així qui resulta crític o díscol és prescindible perquè l'aparell del partit corresponent considera que els resultats no depenen del perfil o la reputació d'un senyor, sinó de les pròpies sigles, això amb algunes honroses excepcions municipals. I no es tracta de pensar que un sistema és millor que l'altre, tots tenen els seus avantatges i els seus inconvenients. El sistema britànic segurament és més proper als ciutadans, però també pot generar més ingovernabilitat i més desestabilització, a més de poder deixar fora de representació gran part dels ciutadans, ja que cada circumscripció elegeix el diputat més votat. Per tant, si un partit és molt votat però no és el més votat a cap circumscripció se queda sense representació, la qual cosa a mi em sembla un dèficit democràtic cap a les minories. Tanmateix, la diferència, al meu entendre, no és tant de sistema electoral com de cultura democràtica. La diferència és que els britànics encaixen molt millor la crítica i el debat intern, fins i tot la dissidència a les pròpies files. El problema és que la classe política de les nostres contrades, i l'opinió pública, veuen la dissidència com quelcom negatiu. I la pregunta que ens hem de fer és: la dissidència és negativa o és un valor afegit? Aquí rau un dels grans fracassos de la transició espanyola. Aquest fracàs és que s'ha fonamentat el pluralisme polític sobre uns mecanismes anomenats partits polítics que dins ells mateixos no fan una tasca de participació i debat. El crític o díscol no és valorat com una riquesa que pot ajudar a millorar el producte sinó com una nosa. Hi ha com una por escènica que es pugui visualitzar que dins un partit hi ha moltes persones i per això mateix molts pensaments diferents. Com que els partits actuen d'aquesta manera la gent no s'hi apunta, i com que la gent no s'hi apunta hi ha un dèficit en l'activitat política; és un peix que se mossega la cua. En bon mallorquí diuen que entre poc i massa la mesura passa precisament per això, ni un uniformisme exagerat és bo, ni ho és la descohesió, la indisciplina i que el partit es converteixi en can boom. Es tracta, com tantes altres vegades, de trobar el punt mitjà. Que ens faci por un extrem, no ha de significar que ens situem a l'altre extrem. La rebel·lió laborista la consider un símptoma de solidesa democràtica, aquesta crítica interna segur que conduirà a millors resultats que el tancament de files del PP, un tancament fonamentat en l'amenaça i en aquella màxima dissortada de la política espanyola d'allò que qui se mou no surt a la foto. Segur que en el PP hi ha gent que discrepa de la participació a una guerra que no té el vistiplau de les Nacions Unides. Segur que en el PSOE hi ha gent que discrepa del frontisme que es practica a Euskadi, quan el batle de Donosti fa declaracions en sentit contrari a la submissió habitual que practiquen els socialistes respecte als populars en aquest tema no només no debilita el partit al País Basc, sinó que constata a nivell espanyol que la dicotomia blancs i negres que es practica és equivocada. De tant en tant la disparitat dins un mateix partit és mostra de fortalesa d'una força que és capaç d'ajuntar sensibilitats diferents dins un mateix projecte, i no mostra de debilitat o decandència com alguns equivocadament interpreten.