La sida a Cuba

D'exemples de com pot funcionar millor un sistema de salut pública no se'n veuen gaire sovint a Europa, on tot comença a estar tocat per la mateixa febre privatitzadora. Cal anar més enfora per veure'n casos dignes d'estudi, i d'imitació. Cuba, el règim que més anys ha estat en els diversos eixos del Mal que enumera el seu veïnat del nord, ofereix algun resultat que demostra alguns dels beneficis d'un sistema públic. El cas de la sida és per ventura el més clar. Cuba en té un dels nivells d'infecció més baixos del món. El 1983, dos anys abans que s'hi detectàs el primer cas, es va organitzar un programa d'informació sobre el virus. Eren els anys en què els polítics occidentals no gosaven esmentar la paraula «sida». El país caribenc també es va dedicar a analitzar els medicaments que es produïen arreu del món. El sistema de salut de Cuba subministra ara medicaments d'allò més efectius contra la malaltia a tots els qui ho han de menester, sense gens de cost, i es proposa exportar-ne a estats africans i a l'Amèrica Llatina. El resultat de la campanya d'informació i de medicació universal per als afectats ha estat decisiu, ja que n'ha reduït la mortalitat: el 2002 es preveia que un 22% morissin. En realitat, la mortaldat va ser d'un 7%. Els casos en què el virus passa de mare a fill en el part s'han reduït obligant les mares infectades a seguir un tractament durant l'embaràs i a tenir els fills per cesària. A la major part d'Europa i als Estats Units no s'hi pot obligar ningú. I el model ben segur que no és perfecte. Però Cuba demostra que hi ha una altra manera de gestionar la salut pública que posant-la en mans privades. I el fet que aquest país hagi pogut obtenir uns resultats tan espectaculars dóna esperança que el caos d'alguns estats africans afectats per la sida es pugui resoldre. L'exemple d'un dels darrers països comunistes del món demostra com l'Estat pot aconseguir en matèria de salut allò que les multinacionals i el mercat lliure no poden.