Joan Marí

Del poble

Joan Marí06/01/03 0:00

Plouran efemèrides sobre els dies de l'any, algunes d'enlluernadores i d'altres no arribaran ni a plugim. L'arruixada d'estels ens permetrà fardar tant de cosmopolites que farà impossible apreciar els ruixims invisibles, els perfumats del veïnat. La progressia amb fums de modernitat posarà la negreta a Van Gogh, Gauguin, Yourcenar, Kubrick, Warhol, Pissarro, Eisenstein, Orwell, Dylan Thomas, Picabia..., però seran delatats, tot i tan impressionable cultura, com autèntics provincians per les sempre inevitables ombres que acompanyen la marea gris: el dia 27 de març farà deu anys de la mort del poeta Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-1993), un home que, deia Joan Fuster, «escriu des del poble». Un home que des del seu petit racó va lluitar per un valor tan universal com és el redreçament cultural i lingüístic dels valencians.

L'home que fa quaranta anys escrivia a Horacianes que el 1963 «serà molt recordat i molt amargament./vicent ventura, desterrat a munic o parís;/ joan fuster, a sueca;/-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi-;/sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;/jo escric i espere a burjassot,/ mentre pels carrers de valència/la gent, obscena, crida i crema un llibre». Terrorífics versos encara, per actuals. I l'any 1982 -ja érem tan demòcrates!- declarava que "no passen mai uns dies que en despenjar el telèfon em sento dir que ets un fill de puta. La por d'una bomba no me la lleva ningú». També en una lectura poètica a l'Ateneu Barcelonès va escoltar com una pretesa poetessa jocfloralesca -ai, l'esperit motserratí- es queixava que «un poeta valencià ens vingués a llegir les seves brutícies». No cal la negreta, cal llegir-lo.